L’Hospital de Viladecans o com funcionar amb 8.000 pessetes anuals

Avui us portem un trosset de la història de l’Hospital de Viladecans… de la mà de l’historiador i treballador del centre, Rafael Alcaide González. Ell ens ha facilitat aquest text i totes les fotografies que l’acompanyen. La setmana que ve, la segona part!

La creació de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans està vinculada directament a la història industrial de la família Roca. A finals del segle XIX, Pere Roca va fundar un taller mecànic a Manlleu, que fou traslladat a la població de Gavà el 1914, i que esdevindria l’origen de la important empresa Roca Radiadores, fundada el 1917. En aquesta empresa, dedicada a la fabricació de radiadors de ferro colat per a calefacció domèstica i, posteriorment, a la fabricació de calderes i porcellana sanitària, varen treballar els quatre fills de Pere Roca: Maties, Martí, Josep i Àngela.

Vista aèria Hospital de Viladecans. Anys 50

Vista aèria Hospital de Viladecans. Anys 50

Un d’ells, Martí Roca Soler, va crear a principis de la dècada de 1950 la Fundación Benéfico-Privada de San Lorenzo (pel patró dels fonedors) amb la intenció de construir un hospital a la veïna població de Viladecans, en terrenys de la seva propietat propers a la fàbrica. La finalitat de l’hospital era, en un primer moment, l’atenció sanitària dels empleats de la fàbrica, encara que aquesta atenció es va ampliar a la població de les localitats de Viladecans i Gavà.

La inauguració i benedicció de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans va tenir lloc el 21 de juny de 1953, amb l’assistència dels mossens i els alcaldes de las poblacions de Gavà i Viladecans i la de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. El quadre de serveis mèdics era a càrrec de “competentes y prestigiosos doctores que se han ofrecido a prestar sus cuidados a la población enferma por pura caridad”, mentre que,  de l’organització i els serveis de l’Hospital s’encarregaven les Hermanas Carmelitas de la Caridad. El nou Hospital, amb capacitat de 100 llits especialment destinats a malalts aguts, disposava d’un soterrani i de tres plantes on es distribuïen els serveis de maternitat, radiologia, geriatria, i els dispensaris de medicina general i cirurgia, i estava dotat dels avenços tècnics més moderns del moment; es va preveure, a més a més, una reserva d’espais per a futures necessitats assistencials.

Personal assistencial de l'Hospital

Personal assistencial de l’Hospital

Al llarg de vint-i-cinc anys l’Hospital de Viladecans fou l’hospital de referència de la comarca, tant pel que fa a l’atenció dels malalts del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), com a l’assistència sanitària de caràcter benèfic i la privada; aquesta última es va establir, majoritàriament, mitjançant la creació, també per Martí Roca, de la Compañía Anónima de Seguros Asistenciales (CASA), que va acabar convertint-se en Entidad Colaboradora del Seguro de Enfermedad, i que va contribuir al manteniment de l’Hospital. No existia llavors cap altre equipament sanitari en tota la comarca i la població conjunta de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans havia experimentat al llarg de les dècades de 1950 i 1960 un increment del 430 per cent, passant de 15.152 habitants el 1950, a 65.284 el 1970. Aquest augment de la població resident als esmentats municipis, tal com va succeir a tot el territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, va ésser degut a l’onada migratòria procedent de la resta de l’Estat, que va arribar a terres catalanes entre 1950 i 1975.

Personal assistencial a l'exterior del centre

Personal assistencial a l’exterior del centre

És important remarcar que l’Hospital, tot i el gran augment de la població i la manca d’infraestructures sanitàries, va cobrir, mitjançant l’assistència sanitària de caràcter benèfic, bona part de les necessitats bàsiques assistencials de la població i altres més complexes; concretament, la  maternitat comarcal; van desaparèixer així, de manera progressiva, els parts a domicili. A més a més del treball altruista i desinteressat del personal facultatiu i sanitari, l’Hospital comptava únicament amb 8.000 pessetes anuals, procedents de les rendes del capital fundacional, per fer front a totes les despeses ocasionades pel seu funcionament; un fons que resultava totalment insuficient. Malgrat tot, el problema del pressupost es va anar pal·liant amb diversos ajuts que provenien de les donacions econòmiques i la prestació de serveis amb caràcter desinteressat de molts habitants de Gavà i Viladecans, canalitzats a través de l’ajuntament i l’església. També els ingressos de la companyia asseguradora CASA varen contribuir al sosteniment de l’Hospital. Amb el pas del temps, els habitants de la comarca varen anar adquirint un sentiment de pertinença i gratitud envers l’Hospital, a partir del reconeixement i la valoració dels serveis que  va prestar a la població, de manera continuada, al llarg d’un quart de segle.

Quiròfan antic

Quiròfan antic de l’Hospital

El juny de 1978, la Fundación Hospital San Lorenzo va cedir l’Hospital a l’Instituto Nacional de Previsión (INP). Aleshores, l’Hospital comptava amb 150 llits i 18 especialitats i també s’hi visitaven els 11.000 mutualistes de CASA. Quan l’Hospital va ésser cedit per la Fundación a l’INP, aquests mutualistes varen quedar exclosos d’assistència i van passar, els que així ho van voler, a formar part de la cartera de l’empresa ASCSA (Asistencia Sanitaria Colegial).

Manifestacions veïnals

Manifestacions veïnals

Al llarg de la segona meitat de 1978 es varen produir diverses manifestacions per tal d’assolir que l’Hospital adquirís caràcter comarcal i, d’aquesta manera, pogués ampliar-se la seva capacitat assistencial (més llits, servei permanent d’urgències, especialitats, etc.) per seguir prestant assistència sanitària a les poblacions de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat, i Viladecans, amb un total de 98.000 habitants. De la mateixa manera es va reclamar també la construcció de nous ambulatoris a les poblacions esmentades.

La pèssima gestió burocràtica de l’INP va portar al fet que, des de mitjans de 1978, l’Hospital estigués pràcticament tancat, amb els greus inconvenients per a la població derivats de la falta d’assistència hospitalària i de la llunyania de l’hospital més pròxim: el de Bellvitge, situat a uns 15 km de les poblacions afectades.

El 16 de novembre de 1979 es va fer públic l’anunci de la venda en subhasta pública de l’Hospital. Malgrat això i contra el que cabia esperar, l’INP, tot i els compromisos que havia adquirit amb les autoritats municipals, no es va presentar a la subhasta. L’INP havia adquirit, com ja s’ha esmentat, el compromís públic de comprar l’Hospital mitjançant una subhasta pública, pel fet que, en pertànyer l’Hospital a un patronat benèfic, no es podia cedir, tal com havia fet la companyia Roca. Després d’intenses negociacions, el 5 de març de 1980 l’Hospital de Sant Llorenç es va incorporar, de manera definitiva a la Xarxa de Centres Sanitaris de la Seguretat Social.

El 1981, passats tres anys de la cessió de l’Hospital a l’INP, els quiròfans seguien sense estar equipats, de la mateixa manera que els serveis de radiologia i laboratori; pel que fa a les urgències, se n’atenien entre 20 i 30 cada dia, encara que la majoria es derivaven a Bellvitge per falta de material i instal·lacions adequades.

Més protestes veïnals per a un centre digne

Més protestes veïnals per a un centre digne

A finals de 1981, un cop s’havien traspassat les competències de sanitat a la Generalitat, la directora general d’Assistència Sanitària, Elvira Guilera, va entregar a l’Ajuntament de Viladecans els plànols i la memòria del projecte de funcionament del nou hospital comarcal, amb un pressupost de 450 milions de pessetes, i amb capacitat per a 120 llits i serveis de medicina interna, cirurgia general, traumatologia, pediatria, obstetrícia, ginecologia, oftalmologia, otorinolaringologia i psiquiatria. Es preveia que l’Hospital comencés a prestar servei, encara que de manera parcial, el 1982 .

Les obres es varen perllongar durant més de quatre anys. El 1984 es va convocar una manifestació a la qual van acudir més de 4.000 persones per protestar contra la tardança en l’acabament de les obres. Jordi Pujol, president de la Generalitat, va afirmar llavors que l’Hospital no s’obriria fins al 1986, per falta de pressupost. Les obres no s’acabaven mai i el desencant dels ciutadans anava augmentant amb el pas dels anys.

Finalment, el mes de gener de 1987 va tenir lloc la reobertura de l’Hospital de Viladecans, que ja estava adscrit a l’Institut Català de la Salut (ICS),  formava part de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) i prestava servei com a hospital comarcal a Begues, Gavà, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, amb una població de 110.000 habitants. De bon començament només van funcionar les consultes externes, mentre que, a finals d’any varen tenir lloc els primers ingressos de pacients.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Arxiu fotogràfic, Efemèrides i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’Hospital de Viladecans o com funcionar amb 8.000 pessetes anuals

  1. Conxi ha dit:

    I la història continua on la va deixar CIU, amb un futur incert

  2. Jesus ha dit:

    Qui mal comenca, mal acaba….

  3. Eusebio ha dit:

    Yo naci en ese hospital, y no daban ni agua ni mantas, TOMA CANDELA.

  4. Retroenllaç: 30 anys, 30 veus es presenta a la convocatòria dels Premis Blogs Catalunya 2013 | 30 anys, 30 veus

  5. Retroenllaç: Defensem L’Hospital de Viladecans | Associació de Veïns de Parc de la Torre Roja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s