La gent d’atenció primària de l’Anoia i la seva afició pel muntanyisme

Avui us apropem al Pirineu amb les experiències viscudes per professionals d’atenció primària de l’Anoia que fa més de 10 anys que es reuneixen per recórrer les muntanyes catalanes. Moltes gràcies a la infermera Marisol Oliva que ens ha elaborat aquest article.

El grup d'una de les excursions

Sortida amb raquetes a la Vall de Subenuix (Aigüestortes). Any 2005

Diuen que a la vida hi ha petits grans moments. I que fins i tot les llargues caminades comencen amb el primer pas. Doncs, així va néixer aquesta iniciativa: en una conversa de cafè en el descans d’unes jornades sobre la diabetis, la primavera de l’any 2001. Dues infermeres, la Teresita i la Marisol, que dediquem el nostre temps lliure, cadascuna amb la seva colla, a gaudir de la gran estimació que sentim per la natura i el muntanyisme, vam ser esperonades per la Núria: “Escolteu, i d’això tan bonic que parleu, per què no ens n’organitzeu una sortida, que hi puguem venir tots?” Així va anar i vam posar fil a l’agulla. I, evidentment, vàrem pensar en la Sara, la infermera més “canyera” de l’Anoia en aquell moment (ara treballa a la Segarra); aquell dia no hi era, però de seguida que li ho vam explicar va acceptar molt contenta.

Les promotores de l'activitat

El comité organizador. D’esquerra a dreta: la Marisol, la Teresita i la Sara

Totes tres vam decidir la zona que volíem visitar per gaudir de paisatges bonics, i vam oferir l’activitat a tot el personal (sanitari i no sanitari) del Servei d’Atenció Primària (SAP) Anoia… Així de fàcil va ser! La veritat és que, amb la confiança dels anys i les estones viscudes, gairebé cada any hi ha alguna nova incorporació que és parella d’algun dels assistents (parella nova o de tota la vida), i tothom hi és benvingut. Ja sabem que la vida és canvi, i ara més que mai, però els canvis ens esperonen a seguir amb les il·lusions. El juny de 2001 vam viure la primera gran experiència, caminant des de l’estany de Cavallers fins al refugi Ventosa i Calvell (situat damunt l’idíl·lic estany Negre), i l’endemà vam assolir el cim del Montardo d’Aran (2.833 m); per a alguns no va ser fàcil, però tots vam aconseguir-ho. La satisfacció de veure’ns envoltats de tants cims i la grandesa de la natura no es pot explicar amb paraules, s’ha de sentir dins les cèl·lules i en el fons de l’esperit.

Cada mes de juny s’espera amb delit el projecte: dormir en refugis acollidors, on ens fan bon sopar i als quals donem vida amb les nostres tertúlies i, a vegades, amb els nostres cants. No s’hi val a parlar de retallades ni de maldecaps: sempre positius! I a dormir d’horeta, perquè a quarts de sis es fa de dia i abans de les set ja estem enfilant el camí.

Cada any s’escull un cim diferent, tots assequibles per a tots els públics. De totes maneres, el Pirineu és el Pirineu i no s’hi val a badar: cal arribar a l’excursió en un estat de forma física que permeti gaudir-la amb tranquil·litat. I és que, habitualment, hem estat de sort; però, també algun any la meteorologia ens ha fet la guitza en forma de vent intens (com l’any passat al Ripollès), en forma de pluja o, fins i tot, de nevades quan vàrem intentar el tuc de Marimanya el 2010 (vam trobar-hi neu a finals de juny!).

Excursió al Puigpedrós

El dia del cim de Puigpedrós (2011) Una bona colla, amb residents inclosos

De totes maneres, diuen que “l’experiència és un grau”, i el tarannà del muntanyenc sempre sap adaptar-se a les circumstàncies i transformar en experiència positiva les petites pedretes del camí. I això també ens ha permès algun any allargar la ruta i arribar a fer el rècord de quatre cims en la mateixa excursió, per exemple al Ripollès, l’any passat. No és que siguem uns “màquines”, és que ens agrada mirar la vida des de diversos angles. I al Pirineu fer això és un regal per als sentits. S’albiren a l’horitzó des del Carlit al massís del Canigó, des del Montseny a les muntanyes de Montserrat, des de la serralada del Cadí al Peguera o el Montsent de Pallars, o des del Mont Perdut al massís d’Aneto, amb la rodonesa del Turbó o la forma punxeguda del massís de Cotiella com a teló de fons.

Un altre cim aconseguit

Al cim del Pinetó (2006) en bona companyia

Alguns cims ens ofereixen particularitats interessants, no només quan els albirem sinó en pujar-los, com el Gra de Fajol l’any passat, cim blanquinós i de forma curiosíssima. Roca i llenques de neu ens acompanyen en les altures, però entre herba fresca, rius i nerets florits fem la nostra caminada fins a retrobar-nos amb el vehicle que pacientment ha esperat el nostre retorn. A la tardor també se surt a buscar bolets i en aquest cas (l’assistència no és tan nombrosa) es dorm a Valldarques (Alt Urgell), on ens cuinem una sopa de ceba que difon provocativament la seva olor als narius dels assistents. Podem dir, doncs, que el nostre és un projecte nascut i liderat en femení, amb tenacitat i perseverança, malgrat que totes nosaltres, com tothom, tenim moments anímicament alts i altres que no ho són tant, però l’alegre i jovial resposta dels nostres companys i companyes fa que no defallim i seguim amb el compromís.

Foto de família excursionista

A la primera excursió, al cim del Montardo d’Aran (2001)

I ja en portem catorze, d’excursions al Pirineu! Tretze han estat el mes de juny, i una, amb raquetes de neu, el mes de febrer, pel Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici amb el magnífic guiatge de l’Imma Rubio, que actualment gestiona el bonic alberg de l’Abadia de Montenartró i hi cuina com els àngels! Val a dir que, amb l’edat, encara que caminar ens entusiasma, ja procurem que l’allotjament on anirem a dormir no ens quedi gaire lluny de l’accés amb cotxe, però això no ho direu a ningú, oi? Tenim un país fantàstic, us animem a gaudir-ne fent salut i en bona companyonia!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Anecdotari, Arxiu fotogràfic, Els professionals en marxa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La gent d’atenció primària de l’Anoia i la seva afició pel muntanyisme

  1. marta ha dit:

    Que podría anar algún día?

  2. Retroenllaç: Blog 30 anys, 30 veus. | Blog ICS CatCentral

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s