Anècdotes curioses del Servei de Pediatria de l’Arnau

Moments lúdics al Servei de Pediatria

Moments lúdics al Servei de Pediatria

L’any 2010, el doctor Anton-Robert Gomà va fer un llibre sobre els 30 anys d’història del Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. En un dels apartats, recollia algunes anècdotes viscudes pel personal. A continuació podeu llegir-ne una petita mostra. Al llarg d’aquests anys, han passat molts nens i moltes famílies pel Servei de Pediatria i les seves àrees. Sempre hi han hagut situacions diverses: unes curioses i gracioses, i d’altres que et deixen una sensació que queda en el record positivament i per sempre. Un dia aquests records desapareixeran i crec interessant deixar constància de situacions, viscudes unes i explicades les altres, que ens han endolcit un dia o ens han fet somriure en la nostra feina diària. Totes elles, interpretades pels professionals en llur relació amb els nens i les seves famílies. Les històries i anècdotes volen ser un record afectuós vers tots ells.

Per primavera, passada la Setmana Santa i entrat el mes de maig, comença la temporada d’exàmens, dits també avaluacions, als col·legis i instituts. En aquestes temporades, els mals de cap, de panxa, de cames, tos que no es cura, etc., estan a l’ordre del dia, i tots els pediatres hi tenim experiència. De vegades, et fan ballar el cap perquè no se’t passi una causa orgànica i, de vegades, ingressen per estudi i fer “proves”. A més de fer ballar el cap al seu pediatra, el fan ballar també a tot el Servei. Sempre es tracta de canalla que ha passat els 10 anys, alguns abans, que vol cridar l’atenció per quelcom que els passa (amics, amigues, pors, ansietats per exàmens, notes, exigències, etc.). Quasi sempre també, els familiars donen tota la raó al nen o a la nena i, de vegades, es presenten situacions curioses, de les que en comentarem algunes.

La nena que no podia caminar o el miracle del Dr. García

Es tractava d’una nena de 9 anys, que va ingressar en una guàrdia perquè li feien mal les cames, no podia moure-les ni podia caminar. Restava quieta a la llitera i al llit i no les movia per res. Els metges de guàrdia i de la planta, pensant a descartar un problema neuromuscular seriós i greu, van practicar-li tot tipus de proves que n’incloïen de sensibilitat (pressió, pessigolles i punxades amb agulles als peus i a la resta d’extremitats inferiors), i altres com ara punció lumbar, electromiografia i velocitat de conducció, proves d’imatge, etc. Tot negatiu, però la nena seguia igual. Després de comentar el cas entre tot el Servei, es va quedar a observació, i en funció de l’evolució, vam decidir el seu trasllat a hospital de tercer nivell. La nena, que era d’un poble vora de Lleida, era molt sensible i la mare va explicar que el padrí feia un temps que anava en cadira de rodes. La nena tenia també molta por d’haver d’anar a un hospital a Barcelona. Tot el servei estàvem pendents de com evolucionava la petita. Al dia següent, en arribar a l’hospital a l’hora del comunicat de guàrdia, el Dr. García, amb el seu humor, va informar que la nena ja caminava, saltava i ballava si feia falta. Quan li vam preguntar com ho havia aconseguit i què havia passat, va dir: “molt senzill, li he dit levántate y anda, sinó demà l’haurem d’enviar a un hospital a Barcelona, li vaig dir a la mare”. El miracle s’havia aconseguit! Al cap de poc temps la nena ja caminava pel passadís i l’habitació com si res no hagués passat, la mare va dir: “sembla un miracle! Si no ho veig no ho crec”. El que pot arribar a simular i el que pot arribar a aguantar un nen i la seva psique! (una electromiografia, una punció lumbar, i “mil” exploracions sensitivomotores que incloïen punxades amb agulla fina, sense dir ni piu.

Un nen petit que “no es fa”

Era un nen petit d’un mes que no guanyava pes. El van portar la seva mare i el seu pare a Urgències, per preguntar-li al pediatra perquè el seu fill no “es feia” i es menjava els punys. Era l’època en què les urgències de pediatra estaven en una sala comuna dividida en quatre boxos, separats només per una mampara, on la intimitat dels pacients era mínima. La mare, una noia jove i espavilada del Pla d’Urgell, va dir: “miri doctor, jo crec que no tinc suficient llet, perquè el pit, no se m’omple i no es posa tens”; dit això, s’obre la brusa, es treu el sostenidor i allí davant de tots (infermera, estudiant, MIR i pediatra, pare i la resta d’acompanyants dels altres boxos) diu: “miri, doctor, veu? Toqui, toqui, premi i veurà que flonjo que està, i ja fa estona que el nen hi ha popat, aquí no hi ha res!”. El pediatra, no sabent cap on mirar, allí al mig de tothom, se’n va sortir com va poder, no sense apuntar un somriure amb la infermera i els altres metges. Ah! I a la mare li vam donar la solució i el nen “es va fer”.

La padrina que va sorgir de la boira

Als anys 80, encara es feien servir les “tendes d’oxigen” per al tractament de processos respiratoris aguts en els infants. S’administrava oxigen i humidificació; aquesta última creava un ambient dins la tenda com de “boira pixanera”, que de vegades feia difícil fins i tot veure el malalt que hi havia dins. Aquestes tendes d’oxigen van tenir molt predicament. Se’n poden veure a la fotografia. Un dia d’hivern, a la nit, el pediatra de guàrdia, va ingressar un nen de 18 mesos amb una infecció respiratòria; entre els tractaments que li va indicar, hi havia l’administració d’oxigen humidificat en una tenda d’oxigen. El nen es posà en un bressol i pel damunt la tenda 66 d’oxigen. La padrina, veient que el seu nen plorava, i pel fet que ella era també de “talla  petita”, es va ficar vestida, inclosos el mocador i les sabatilles, dins el bressol, acompanyant el seu nét. Quina va ser la sorpresa de la infermera quan, en anar a veure com estava el nen i fer el control de les constants, va observar que no hi havia acompanyant i en obrir la tenda va sortir de dins la padrina, amb el mocador, tota mullada “com un pollet” i dient: “hi ha molta humitat aquí dins!” A la infermera li van agafar atacs diversos: un de sorpresa i ensurt, en veure sorgir de la tenda una padrina de 60 anys, en comptes del nen de 18 mesos que ella hi havia posat, i un altre de riure en veure l’aspecte de la padrina. Quan ho va explicar l’endemà al dematí la infermera encara riu ara: mai ens havia passat una cosa així! Va quedar com el cas de la padrina que va sorgir de la boira. Venien del Baix Segre.

La petita de 5 anys tenia la seva lògica

Un altre dia passant visita, recordo una nena també del Baix Segre, molt eixerida i desperta, amb una mirada viva i decidida en el parlar i en les respostes, per la seva edat. Sempre per contactar i empatitzar amb el pacient, els pediatres tenim l’hàbit de preguntar coses sobre els costums dels pacients i el que fan cada dia, etc. En aquest cas concret, li vam preguntar quina edat tenia, a la qual cosa ens va contestar que 5 anys; després que quants germans tenia, que si anava a escola, com es deia la seva “senyo”, si li agradava l’escola… al que va contestar amb tot tipus de detalls: parlava com diuen als pobles, com una “doneta”. Llavors, li vam preguntar que quin curs feia, a la qual cosa va contestar mirant-nos a tots: “Quin curs voleu que faci! No us he dit que tinc cinc anys? Doncs toca P-5!”. “Sí, senyoreta, teniu tota la raó!”, li vam contestar. Ens vam posar tots a riure per la gràcia i espontaneïtat de la nena.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Anecdotari, Aniversari ICS, Efemèrides i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s