Un hospital en un camp de conreu (del Llobregat)

Vista d'ocell dels terrenys

Vista d’ocell dels terrenys

Fins al 1972 la Seguretat Social només tenia a Catalunya una Ciutat Sanitària, els actuals hospitals de la Vall d’Hebron, la llavors anomenada Residencia Francisco Franco, i tres hospitals més a Girona, Lleida i Tarragona. La cobertura assistencial en aquell moment era molt deficitària i més si tenim en compte el fort creixement de la població com a resultat de la immigració dels anys seixanta, en especial a Barcelona i el seu cinturó industrial. La construcció d’un nou hospital a l’àrea metropolitana era una necessitat per poder atendre tota aquesta població.

L’Hospitalet de Llobregat era un dels municipis que més població nova havia rebut i el seu ajuntament va demostrar una clara visió de futur, fet que va facilitar el camí per construir un centre sanitari dins el seu terme municipal. Uns anys més tard les instal·lacions s’ampliarien, també a proposta de l’ajuntament, amb la construcció d’un hospital oncològic, l’actual Duran i Reynals.

Els terrenys on es va decidir edificar l’hospital eren una excel·lent terra de conreu, com tantes del delta del Llobregat, però pel mateix motiu també era un lloc obert als vents, que facilitava l’estancament d’aigües i amb una certa insalubritat. Uns terrenys que ja havien estat temptejats per construir-hi un camp de futbol per a l’Espanyol. Els terrenys es van comprar als propietaris, molts dels quals no els explotaven directament sinó que tenien arrendataris, que van ser indemnitzats.

Després d’algunes negociacions i d’insinuar la possiblitat d’una expropiació, els terrenys es van comprar a 18 pessetes el pam quadrat. En total, 78 milions de l’any 1969.

La construcció de l’hospital, encarregada a l’empresa Dragados y Construcciones, es va iniciar a mitjan 1970 i va ser una de les grans obres d’aquells moments, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. Hi treballava una plantilla de 700 persones, 500 de les quals eren obrers i 200, tècnics. La jornada de feina dels obrers era de més de 10 hores diàries, pagades a 40 pessetes l’hora, en unes condicions de treball difícils, que van provocar alguns accidents importants.

Alguns dels treballadors que van participar en la construcció de l'Hospital

Alguns dels treballadors que van participar en la construcció de l’Hospital

Les pressions perquè es finalitzés l’hospital al més aviat possible van comportar un enduriment de les condicions de treball, fet que va motivar demandes de millores laborals dels treballadors, que van acabar en vagues, i que van tenir com a resposta la intervenció de la policia i els primers acomiadaments. Les pressions de l’Administració a la constructora perquè l’obra no es parés van cloure en unes negociacions en què els treballadors van obtenir una millora salarial, la possibilitat de tenir una representació sindical per tractar els acomiadaments indiscriminats, un plus per treballar en alçada, i la construcció de banys, dutxes i un menjador semisubvencionat. En canvi, no es va aconseguir el dret a fer vacances ni el pagament dels dies de vaga. Aquests fets van servir d’estímul a la solidaritat entre els treballadors de l’obra i també per als treballadors d’altres empreses.

La reina Sofia, aleshores princesa d’Espanya, en una visita oficial a Barcelona va veure l’hospital en construcció i va preguntar el nom que tindria. El seu interès i la política d’acostament del règim del general Franco cap a la Família Reial espanyola van donar com a resultat l’elecció del nom Hospital Prínceps d’Espanya.

La disposició vertical característica de l’Hospital Prínceps d’Espanya no és una arquitectura exclusiva, sinó que respon a un patró comú dels edificis impulsats per l’Instituto Nacional de Previsión, com la Vall d’Hebron de Barcelona o la Residencia La Paz de Madrid. Un plantejament arquitectònic que avui, vistes les necessitats sanitàries, ha estat abandonat, ja que dificulta els desplaçaments del personal i dels usuaris i, sobretot, els trasllats dels malalts, i s’estableix una excessiva dependència dels ascensors.

El nou hospital presentava una imatge externa moderna i un luxe mesurat amb marbre a l’ampli vestíbul d’entrada. També eren innovadores i amb un disseny atractiu les unitats d’hospitalització circulars amb control central, que faciliten l’assistència dels pacients. A la llarga, però, els espais han resultat reduïts, amb poca llum natural i amb massa activitat per al descans dels malalts. Les possibles condicions adverses que hi poguessin haver a l’inici es van minimitzar amb l’esforç i la disponibilitat dels professionals, que han aconseguit un alt grau d’eficàcia assistencial. L’economia en els mitjans i en la utilització de materials de baix cost i, sobretot, l’ànsia de finalitzar la construcció van provocar algunes deficiències en les instal·lacions. Les zones més afectades van ser la cuina, la bugaderia, la coberta i les instal·lacions de serveis (conduccions d’aigua, instal·lació elèctrica…).

Fernando Bartolomé va ser el primer director de l’hospital. Juntament amb un petit grup de col·laboradors van iniciar les primeres gestions des d’un despatx de l’Hospital Vall d’Hebron. Més tard es van traslladar a l’hospital, encara en construcció.

Al setembre de 1971 una riuada d’1,30 m d’alçada va inundar la planta baixa i la va deixar tota coberta de fang. L’obra es va haver de paralitzar, amb el consegüent endarreriment en els terminis d’acabament. L’equip directiu, conscient que s’havien de salvar moltes dificultats i coneixedor de la intenció de l’Administració d’obrir l’hospital al més aviat possible, va intentar aconseguir una injecció de finançament per millorar algunes infraestructures, alhora que s’intentava retardar la inauguració. El pressupost addicional es va aconseguir, però no l’endarreriment de la inauguració.

Els prínceps d'Espanya durant la inauguració de l'Hospital

Els prínceps d’Espanya durant la inauguració de l’Hospital

El 8 de novembre de 1972 es va inaugurar, amb el corresponent protocol, l’Hospital Prínceps d’Espanya amb la visita de Joan Carles i Sofia, aleshores prínceps d’Espanya, i de Licinio de la Fuente, ministre de Treball i Seguretat Social. Com en la majoria d’inauguracions, l’hospital es va obrir amb limitacions i amb malalts vinguts de l’Hospital Vall d’Hebron. No havia estat possible de nomenar tot l’equip mèdic i tampoc hi havia infermeres suficients. Hi havia poques unitats d’hospitalització obertes, pocs quiròfans en funcionament i la majoria dels accessos de l’hospital estaven sense asfaltar. Una situació que es va normalitzar tres anys després.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Efemèrides. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s