Vicenç Martínez Ibáñez, actual gerent territorial de l’ICS a Girona i de l’Institut d’Assistència Sanitària i durant molts anys cirurgià pediàtric de l’Hospital Vall d’Hebron, relata en aquest article com va ser la seva participació en el primer trasplantament de fetge a una nena a l’Estat. Història recent de la medicina catalana explicada en primera persona. A banda, també podreu veure fotografies de la commemoració del 20è aniversari d’aquesta fita històrica l’any 2005.
Imatge de la intervenció duta a terme l’any 1985
El trasplantament hepàtic no és un producte acabat. Estem fent esforços per millorar, no ja la tècnica com a l’inici, sinó la tolerància immunològica, amb l’objectiu de prevenir els episodis de rebuig; en una paraula, per millorar la qualitat de vida dels pacients. El 6 de juny de 1985 vaig arribar a casa des de l’Hospital Vall d’Hebron a les sis de la tarda. Feia molt bon dia. Em va trucar un vell amic de la meva promoció, el Dr. Monteis, que estava de coordinador de trasplantament hepàtic (cal recordar que en aquell moment només n’hi havia de renal i pocs cardíacs) i em va dir que segurament hi hauria un donant de fetge. Teníem una pacient operada d’atrèsia de vies biliars que estava molt malament. Havíem parlat amb els seus pares i estaven al corrent del que podíem fer i tenien una enorme confiança en el nostre treball.
Jo era un jove adjunt de quart any i vaig trucar al meu cap. Em va comentar que seria un gran assaig i que no passaria d’aquí, i que parlaria ell amb els pares. A les 19.30 h em va tornar a trucar perquè s’havia d’absentar i que si hi havia alguna novetat sobre el donant, que esperés que tornaria en una hora. Calia trucar als pares i explicar-los que estàvem preparats per fer el trasplantament i que en algun moment de la nit ells tindrien l’última paraula.
A les 21 h, l’Àngel Ballabriga, pediatre i director de l’Hospital Maternoinfantil, va convocar el Dr. Josep Boix, en Carlos Margarit i a mi. Em va fer cridar els pares i la pacient, que estava en dejú i preparada. Tots els que no coneixien la pacient es van quedar sorpresos de la seva gravetat i es van dissipar molts dubtes. A les 23 h iniciàvem la intervenció quirúrgica. Carlos Margarit va anar a l’Hospital del Mar per realitzar l’extracció, i jo vaig començar l’extracció i posteriorment la col·locació de l’empelt. Vam acabar a les 11 h de l’endemà, 7 de juny de 1985. Al final, un dels caps de secció del nostre Servei em va felicitar i allà em vaig adonar que alguna cosa havia canviat.
Voldria fer un breu recordatori del meu company i amic en aquest programa pioner a Espanya, Carlos Margarit, enorme cirurgià. Érem de diferents escoles però ens vam unir fàcilment. Buscàvem tots dos la senzillesa, l’eficiència, no donàvem voltes amb la tàctica. Teníem la voluntat de deixar el pacient amb la millor fisiologia possible i teníem una atenció especial amb evitar el sangrat. Molt s’ha parlat i bé de Carlos Margarit. Era un gran treballador, entusiasmat pel seu treball i estimat per tots els seus pacients. Estressat moltes vegades per la falta de visió d’alguns superiors en moments com aquells, durs, amb molt poca inversió i on les preferències mai passaven pel trasplantament. En el meu cor sempre es manté el seu record i el respecte que ens teníem després de tantes aventures i desventures comunes.
El meu agraïment a tots els equips de coordinació, la majoria d’ells anònims. A tots els professionals que ens han ajudat durant tants anys en altres hospitals on hem anat a fer l’extracció. El meu respecte per la seva feina. No sabeu com s’enriqueix un cirurgià operant en hospitals fins llavors desconeguts per a ell. Quin canvi de visió!
El meu agraïment també per a tots els familiars dels donants que amb la seva solidaritat han ofert una nova oportunitat de vida a altres. En els moments més tristos de la seva vida han sabut mirar l’univers i entreveure la possibilitat d’una llum, acceptant la donació. De veritat, el meu respecte i la meva estima.
Gràcies als pacients i als seus familiars per la seva extraordinària confiança, sobretot als pioners com nosaltres. Tots acceptàvem anar en un mateix vaixell i navegar per la incertesa d’una tècnica nova. Una confiança mútua de pares i de professionals. Per això és tan únic ser un bon professional en medicina i infermeria. Hi ha un valor intangible que no té preu. I els nostres joves professionals han d’aprendre, assumir i fer-se seus aquests valors de l’esforç, l’honestedat i el rigor quirúrgic.
Sempre hem dit als pares dels nens la mateixa frase perquè mai se’ns oblidés. “Vostès han portat i mantingut el seu fill fins aquí, malgrat la seva malaltia amb tot l’esforç necessari. Enorme esforç. Nosaltres procurarem, amb tots els problemes amb què ens enfrontem durant el trasplantament, estar al seu nivell”.
30 anys, 30 veus 