Un relat dels primers 20 anys del CAP Antoni Creus de Terrassa, des de l’any 1984. Un article elaborat pels professionals en primera persona i que inclou canvis importants per a aquest equips. Referents a l’organització de la sanitat pública catalana com la reforma de l’atenció primària i també referents a fets personals que han marcat la trajectòria d’aquest equip assistencial. Un document que agraïm molt que ens permetin compartir!
17 de desembre de 1984
Quins nervis! Avui comencem una nova feina, diuen que és la reforma de l’atenció primària. No sabem gaire bé què és això. Ens han dit que hem de treballar per unitats bàsiques assistencials (UBA), que les infermeres tenim la nostra pròpia consulta, i que a més a més som polivalents, i que els metges i metgesses, en lloc de fer dues hores en faran sis, i que tots serem un equip… Només ens hem reunit dues vegades les vuit persones que començarem aquest projecte a Terrassa; cinc de nosaltres venim del tancament de l’Hospital del Tòrax i les altres tres treballen a l’edifici de la Rambla que té la Mútua de Terrassa.
Quin fred que fa i, a més, neva! Aquest petit edifici, on comencem la nostra aventura, és una caseta molt maca; aquí és on tenien les oficines de venda de pisos de protecció oficial que es van construir els anys 70 a Can Parellada. Ens han posat uns despatxos molt bufons, unes plaques elèctriques per no passar fred… Que bé que estarem!
Ei! Nois, què heu fet? La llum salta i fa un fred que pela. Algú s’ha oblidat de contractar prou força per a tantes plaques… Res, home, res, començarem igualment, així que: guants i abric!
Obrim portes!
Comença la nostra llarga aventura!
Pels volts de l’estiu de 1986
Estem creixent, ara tindrem un nou company que serà el nostre coordinador de l’equip. Es diu Toni Creus. És un noi afable i planer que de seguida aconsegueix el nostre afecte.
Estem ja al 1989
Nena, que ja no hi cabem en aquest centre! Se’ns queda petit! Fins ara, havíem estat tots juntets al primer pis d’aquesta torreta. La part baixa, que devia ser la cotxera, és de terra i ens hi construeixen el servei de pediatria.
Que maca i que gran tenim ara la casa!
Arriba l’any 1992
Fa vuit anys que estem junts, alguns companys han marxat… altres han arribat.
Sembla que la reforma de l’atenció primària ja s’ha assumit, es treballa l’atenció orientada a la comunitat i s’ha elaborat el primer Pla de Salut de Catalunya.
Hi ha veus que diuen que volen que una altra empresa gestioni el nostre centre i nosaltres volem seguir sent professionals de l’ICS.
Es comença a parlar d’autogestió, d’una cooperativa…
I també comença la nostra lluita per ser una àrea bàsica de salut (ABS) amb entitat pròpia i no un submòdul d’un centre que encara no existeix i que estarà gestionat per una empresa que no és la nostra.
Un dibuix d’en Toni fet pel seu pare poc després de la seva mort
Enmig de tot això, en Toni està malalt, té una malaltia molt cruel. Perdem una mica l’objectivitat i fins i tot truquem a Baltimore per trobar-hi una mica d’esperança. El nostre company se’n va, de mica en mica. Estem al seu costat, al de la Pepa, la seva dona, al dels seus fills i els seus pares. Quina tristesa! És tan jove i té tantes coses per viure encara! Maleïda malaltia! El 22 de juliol de 1993 En Toni és mort! No tenim paraules… El seu enterrament ha estat un acte molt emotiu: la seva família, els companys i, fins i tot, els seus pacients hi érem dient-li l’últim adéu.
“Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino sino estelas en la mar… Hace algún tiempo en ese lugar donde hoy los bosques se visten de espinos se oyó la voz de un poeta gritar “Caminante no hay camino, se hace camino al andar…”
Antonio Machado
1996
I el nostre camí segueix…
Comença l’època innovadora: no hem de fer allò que diu tothom, i la nostra empresa ens dóna l’autonomia per fer el que pensem que pot ser més eficient.
No veiem clar el paper que fins ara ha tingut la infermera a l’atenció primària i la nostra experiència ens diu que ser polivalent no és el més efectiu, que cadascun de nosaltres té unes habilitats i unes inquietuds pròpies per desenvolupar.
1998
Fa dos anys que infermeria treballa per model de serveis. No tothom ho entén i rebem crítiques de molts professionals. Però nosaltres ho tenim clar, estem contents del que fem; els pacients estan més ben controlats i, per tant, seguim endavant. La nostra empresa fa una jornada sobre aquest tema i presentem el nostre model. Se’ns menjaran!
Ja som independents! Ens arriba la segregació territorial de l’ABS.
És curiós, passem a ser ABS Terrassa C, les inicials de Toni Creus. El món és sorprenent: quines coincidències! Ara, el nostre centre es diu T C, en memòria del nostre company.
2004
Fem 20 anyets! I ho celebrem! Ens fan una festa i preparem uns pòsters: Qui som? Què fem? Què volem?
2008
Ja som 25 persones treballant al centre, mare meva com hem crescut! Dels vuit que vàrem començar, només en quedem tres. Hem de fer meravelles per tenir un despatx on passar consulta; fa dos anys que ens van posar un ascensor per això de les barreres arquitectòniques i ens van ampliar tres despatxos, però l’espai encara no és suficient. Ens fan un centre nou! Tenim els plànols i és preciós! Ens traslladaran a uns barracons a dalt de la muntanya mentre el construeixen.
2009
L’ICS està fent un projecte de tres anys que es diu Autonomia de gestió i nosaltres som un dels deu centres que han triat. Quina il·lusió, un projecte nou!
Aquí als barracons, hem decidit, dins d’aquest projecte, quina és la nostra missió, visió i valors com a equip. Tenim un lema: “Junts CAP al futur” i fins i tot hem fet una cançó, el nostre himne com a equip, amb la melodia del Barça. Per construir tot això, hem estat un dia junts treballant per als nostres pilars com a equip; uns pilars que es van començar fa 25 anys!
Octubre de 2010
Un altre cop ens traslladem. Caixes amunt, caixes avall…
– Quin despatx tinc?
– No vull estar en aquest…
– Que gran és aquest centre! No ens trobem!
– Crida’ls per megafonia!
– Tenim megafonia?
– Sí, i els llums es regulen per domòtica!
– Ah! Que modern!
Estem ja en el nou centre. Qui ho diria, sembla que va ser ahir quan un dia que feia molt de fred i queia neu, dèiem…
“Obrim portes!”
I ara diem,
“Continua l’aventura!”
30 anys, 30 veus 