“Complicitat per a tota la vida”

Operació siameses Vall d’Hebron

Donem les gràcies per aquest extraordinari i emotiu escrit sobre les siameses de Vall d’Hebron, que ens ha fet la Dra. Elena Carreras i Moratonas, cap de Medicina Maternofetal i codirectora del Programa de cirurgia fetal de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Els nostres col·legues pediatres sempre diuen, amb un toc d’humor, que tenen dos pacients: una criatura i una mare o un pare. Aquest comentari sempre fa somriure…, però per als professionals experts en medicina maternofetal (els i les obstetres) aquesta frase és, sense ironia, veritat: quan el principal focus d’atenció és la patologia materna hem de considerar com està el fetus; quan el principal focus d’atenció és la patologia fetal no podem descuidar l’estat de la mare i el seu entorn.

La Meritxell va entrar a la nostra consulta de Medicina Fetal de Vall d’Hebron a les 12 setmanes de gestació acompanyada de la seva mare. Volia una segona opinió mèdica. Li havien diagnosticat una gestació monocorial amb dos fetus siamesos. Li havien aconsellat la interrupció de l’embaràs però ella no ho volia, això… Volia tirar endavant amb la gestació i fer tot el possible perquè les dues criatures se salvessin.

La principal raó de ser de la nostra professió és el respecte a la voluntat de la mare i el fet de posar tot el nostre coneixement perquè el que desitja es dugui a terme. Així doncs, vam posar fil a l’agulla. No és gens fàcil en una ecografia de primer trimestre delimitar quines parts dels embrions és compartida! Tot i així, vàrem pronosticar que les criatures estaven unides per l’abdomen, compartint parcialment un tros de fetge. Podíem veure que els dos cordons entraven amb normalitat als abdòmens respectius, les venes umbilicals eren visibles i els ductes venosos eren presents. L’estudi de Doppler revelava una morfologia d’ona de velocitat de flux normal. Aquestes troballes permetien intuir que la circulació hepàtica de les dues criatures no era del tot compartida i que el reg sanguini placentari podia arribar al seu destí sense grans impediments. Igualment, les vesícules biliars eren al seu lloc en cadascun dels fetus i això ens va fer pensar que una bona part de la via biliar tenia un bon trajecte per a cada embrió. La resta de l’exploració morfològica va ser correcta: es delimitaven bé els ventricles cerebrals, les quatre cavitats cardíaques i els tractes de sortida; l’estómac estava ben situat; els ronyons i la bufeta eren visibles; i la columna i les extremitats eren normals.

Quan li vam explicar a la Meritxell i a la seva mare que hi havia possibilitats de supervivència de les dues criatures i que si ella decidia seguir acceptant els riscos que la gestació comportava, nosaltres seríem amb ella durant tot l’embaràs i posaríem tota la nostra ciència i suport emocional perquè tot acabés bé, mare i àvia van saltar d’alegria, es van abraçar, ens van mirar i gairebé immediatament ens van preguntar què els calia fer.

La Meritxell va ser una pacient exemplar: venia a totes les consultes -que van ser moltes i moltes- amb un somriure extraordinari, mai no es va queixar del temps d’espera i mai no va marxar de la consulta sense haver donat les gràcies a tot l’equip com a mínim un parell de vegades.

La gestació va anar bé. Les criatures, dues nenes, creixien a bon ritme i no aparegué cap complicació afegida. Però, és clar, s’abraçaven mútuament de manera inexorable. No podien adaptar-se l’una a l’altra en un intent d’ocupar menys espai. La matriu va anar adquirint un volum extraordinari i amb una forma estranya i, malgrat que la Meritxell era una mare alta i gran, ens exposàvem a un risc de ruptura uterina. Vàrem practicar una cesària a les 34 setmanes d’embaràs. Les nenes van sortir plorant, abraçades com sempre.

Durant les setmanes que van estar ingressades a la Unitat de Neonatologia del nostre Hospital i els mesos que van passar a casa, les nenes no van tornar a plorar. La Meritxell venia molt sovint, sempre acompanyada de la seva mare, a fer el control de l’evolució de les bessones. Les varem veure créixer abraçades i encara tenim a la consulta la seva foto, vestides de pare Noel…

Quan van pesar, si fa no fa, quatre quilos, va arribar el tan esperat i desitjat moment: l’Equip de Cirurgia Pediàtrica, que tant i tant havia controlat les bessones, va decidir que havia arribat l’hora de separar-les.

La intervenció va ser un èxit: en una única entrada a quiròfan les bessones van recuperar la seva individualitat. Tothom es felicitava amb una alegria desbordada: la mare, l’àvia i els professionals de cirurgia, infermeria, anestèsia, radiologia, i nosaltres… Les nenes, però, no paraven de plorar. I ploraven, i ploraven, i ploraven…
I, de nou, la principal raó de ser de la nostra professió és el respecte a la voluntat de la mare i el fet de posar tot el nostre coneixement perquè el que desitja es dugui a terme. Així doncs, quan la Meritxell ens va demanar que poséssim les bessones al mateix bressol acabades d’operar, malgrat la nostra sorpresa inicial no ens ho vam pensar dues vegades.

Les bessones van interrompre el plor a l’instant. S’abraçaven i amanyagaven com havien fet tantes i tantes vegades durant tota la seva vida a dins de la mare i a fora.
La Marta i la Núria són ara dues nenes precioses. Ja caminen, però segueixen buscant-se una a l’altra constantment. Quina enveja tenir aquesta complicitat, que serà per a tota vida!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.