Jordi Hierro ha passat per tots els pisos del Gran Teatre del Liceu des que hi va entrar per primera vegada un diumenge de novembre de l’any 1977 per veure-hi una representació de l’obra de Giuseppe Verdi, Aïda. Ara, és la seva segona casa i assegura que té la millor ubicació de tot el Teatre. És un apassionat de l’òpera, un divulgador del paper del Liceu dins el panorama líric i un viatger que es mou pel calendari operístic europeu i mundial.
Lloc de treball. Metge tècnic assessor a la Direcció Assistencial. Centre Corporatiu.
Quina és la teva activitat a l’ICS? M’encarrego d’assessorar la Direcció Assistencial de l’ICS en projectes relacionats, entre d’altres qüestions, amb ISO i qualitat, incapacitats temporals o tractament anticoagulant oral.
Quan va començar la teva passió per l’òpera? Des que vaig descobrir que l’òpera engloba totes les arts escèniques; ho té tot: música, teatre, cant i espectacle visual. A més, abraça tots els sentiments humans: l’odi, la gelosia, el dolor o l’amor.
En què consisteix el teu compromís amb el Gran Teatre del Liceu? Fa 37 anys que hi vaig habitualment. I després del gran incendi del Liceu, el 31 de gener del 1994, vaig començar a assistir als concerts que es feien a la Rambla per donar suport a la reconstrucció del Teatre. Des de fa anys, també viatjo, amb altres amants de l’òpera, arreu del món, i difonem la tasca i les funcions del Gran Teatre. En ocasions, aquest fet m’ha permès estar en contacte amb personalitats polítiques dels països que visito, com Shimon Peres durant una visita a Israel, i tenir un contacte proper amb els cantants més importants.
Com arribes a tenir una relació estreta amb intèrprets de la talla mundial de Montserrat Caballé o Jaume Aragall? Sempre els hem esperat a la sortida de la funció, els hem demanat permís per visitar-los als camerinos o els hem fet sopars d’homenatge. Ara mateix, les xarxes socials ens permeten entrar en el món més íntim de l’òpera, sempre respectant la intimitat dels cantants i el seu temps lliure. Els informem dels nostres viatges i quedem per veure’ns, per exemple. Gràcies a això, comprovem que són persones reals i ens mostren la seva humanitat.
Quins moments t’han impactat més dels que has viscut recorrent el món per veure-hi òpera? Va ser durant la representació de l’obra Fedora d’Umberto Giordano, que estaven interpretant Plácido Domingo i Renata Scotto. En un entreacte de l’òpera, Domingo va demanar a Josep Carreras, ja recuperat del trasplantament de medul·la òssia, que pugés a l’escenari a saludar el públic. Se’m va posar la pell de gallina, en veure tot el Liceu dempeus i aplaudint-lo efusivament, mentre es posava de manifest el vincle d’amistat entre tots dos cantants i l’afecte del públic. Com a funció inoblidable, em quedo amb la interpretació del novè do de pit de Juan Diego Flórez a l’ària “Ah! mes amis, quel jour de fête!”, de l’òpera La fille du régiment, de Gaetano Donizetti (Aquesta obra ha esdevingut molt popular perquè conté nou dos de pit).
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició per l’òpera?
La feina i l’òpera s’assemblen en el funcionament. A la feina, tots treballem com un cor i estem regits per solistes que ens dirigeixen la partitura. I, per a mi, el públic de l’ICS és la ciutadania, perquè ens devem tots a ella, de la mateixa manera que els intèrprets es deuen a la platea, els usuaris i usuàries ens marquen la nostra activitat, sense obviar que ens hem d’adaptar tots a la situació econòmica i social actual.
30 anys, 30 veus 