Eudald Navarro treballa al CAP Sant Pere de Reus i va començar a córrer en el món de les curses d’ultraresistència gairebé com una fita impossible. Però, poc a poc, i gràcies a la seva constància, ja té una bona llista d’impressionants carreres a través de paratges impressionants. D’aquesta pràctica esportiva, en destaca la companyonia que se’n desprèn i la importància de respectar el propi cos. Ressalta la necessitat de posar en valor termes com l’esforç i la superació per afrontar els reptes de cada dia, tan esportius com laborals.
Lloc de treball. Unitat de Formació Continuada i Recerca. Serveis Centrals del CAP Sant Pere de Reus.
Quina és la teva activitat a l’ICS? Estic a la Unitat de Formació Continuada i Recerca de Reus. Portem la gestió de la formació continuada i el suport a la recerca de la DAP Camp de Tarragona. Col·laboro en temes de disseny gràfic per a comunicacions científiques, imatge corporativa de la DAP i congressos, entre d’altres tasques. Faig de docent també en temes de presentacions de comunicacions científiques per a personal sanitari.
Per què et dediques a córrer? Suposem que no vas començar per les curses d’ultraresistència (ultra trails)… Quin camí has seguit fins arribar-hi? Anys enrere, per falta de temps, havia descuidat l’esport. El trobava a faltar, ja que sempre havia estat una persona activa. Senderisme, futbol, bicicleta, córrer, etc.; esports a l’aire lliure, principalment, que són els que m’agraden més. Per reiniciar l’activitat esportiva em vaig decantar per les curses de muntanya (trail running) perquè tenia a mà escenaris diferents on practicar-les, principalment la muntanya, i llibertat horària. Això era un motiu de pes per triar aquesta modalitat. Les curses d’ultraresistència mai havien estat dins dels meus objectius. Les considerava una temeritat i quelcom impossible d’assolir. La primera que fas la prens com una excursió llarga i vas fent amb calma. Després, no saps com, t’hi acabes enganxant; la gent, la natura i el fet d’intentar superar els teus límits al final és el que t’atrapa.
El cansament extrem es compensa amb les impressionants vistes dels ports de muntanya que has de travessar? Sí, totalment. De fet, l’entrenament i la constància són la clau per fer en condicions òptimes competicions com aquestes, per tolerar en part el cansament i el desgast físic i mental. Però l’entorn que un es troba corrent pels Alps, els Pirineus i les serres litorals és espectacular i l’espectacle natural que t’envolta et sobrepassa. Gràcies a aquest esport he pogut recórrer paratges increïbles i, fins i tot, descobrir llocs que mai m’hauria imaginat tenir al costat de casa. Des de Reus, només amb mitja hora ja trepitges el bosc.
Quina és la cursa d’ultraresistència més important en què has participat o la que més t’ha marcat? L’Ultra Trail du Mont Blanc de França. La modalitat “CCC” (Cormayeur, Champex, Chamonix) de 100 km i 6.100 m de desnivell positiu. En aquesta cursa es corona el punt més alt, a 2.537 m d’altitud, al “Grand Col Ferret” i recorres tres països: França, Suïssa i Itàlia. Vaig realitzar aquesta prova el 28 d’agost d’aquest any. Hi participaven un total de 1.900 corredors d’arreu del món, això dóna una idea de la magnitud i la fama d’aquesta prova. Chamonix està considerada la ciutat mare de les curses d’ultraresistència, ja que és on originàriament va néixer aquesta modalitat de curses de llarga distància. És un poble en què els apassionats de l’esquí, l’alpinisme, el senderisme i les curses de muntanya hi fan cap. Vaig completar la cursa en 19 hores i vaig assolir la posició 295 de la general i la 170 de la categoria Sènior. Per nacionalitats, vaig ser el 44è dels participants de l’Estat espanyol.
Aquest any he corregut les curses següents: Cursa d’ultraresistència Serra de Montsant (101 km), octubre de 2014; Ultra Trail “CCC” Montblanc-Chamonix (100 km), agost de 2014; Cursa d’ultraresistència Serra del Cadí (82 km), juliol de 2014; Trail Series Colldejou (21 km), juliol de 2014 i Reus-Prades-Reus (54 km), juny de 2014; Trail Series Bombers Voluntaris de Cornudella de Montsant (21 km), maig de 2014; Cursa d’ultraresistència muntanyes de la Costa Daurada (90 km), abril de 2014 i La Selva del Camp-Muntanyes de Prades (64 km), febrer de 2014.
Comencen a sortir veus sobre la perillositat de posar el cos tan al límit? Què n’opines? Que la “moda” està fent mal. La sortida a la llum d’esportistes mediàtics, com el Kilian Jornet, l’Anton Krupicka o la Núria Picas, entre d’altres, fa que la gent vulgui imitar-los, com fan els petits que volen ser com el Messi o el Cristiano Ronaldo quan juguen al pati de l’escola; però, aquí, es posen coses en risc que no són només una pilota. Trobo bé que siguin referents i que prenguem exemple dels valors que ens volen transmetre persones com ells; són un model de superació. Però, en aquest esport, es posa al límit el cos i la ment. És per això què és necessari fer-se una bona revisió mèdica abans d’iniciar-s’hi, i ser conscient de les capacitats i limitacions que cadascú té. El cos ha de suportar llargues hores d’esforç i exigència mental i s’ha d’estar preparat. Recomano posar-se en mans d’especialistes, fer-se un electrocardiograma, una ecocardiografia i una prova d’esforç a qualsevol de les unitats de medicina de l’esport que tothom té a l’abast. També és de vital importància tenir en compte una bona alimentació i hidratació, tant abans, durant, com després de fer un esforç d’aquestes característiques. Els corredors cada vegada en prenem més consciència.
Entre els corredors habituals de curses d’ultraresistència sembla que heu teixit un grup d’amistat. La competitivitat en queda al marge? Totalment, la solidaritat i la companyonia passen per sobre de qualsevol afany de competitivitat entre nosaltres. És més, en moments que defalleixes durant la cursa, el corredor que et passa pel costat, sigui qui sigui, no marxa sense oferir-te menjar, beure o simplement unes paraules d’ànim. En l’arc de sortida ja és habitual trobar-se amb els de sempre i, a poc a poc, l’amistat es consolida i estableixes lligams. Fins al punt de compartir entrenaments que, al final, et porten a fer dinars i sopars. A mi m’ha passat amb els “Pandas”, nom que hem donat als qui formem part d’aquesta família d’amics que compartim afició.
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? Tot i que no estan relacionades l’una amb l’altra, al final el que t’aporta aquest esport, com qualsevol altre, és l’aplicació de l’enriquiment que hi obtens tant a la vida laboral com a la personal. Valors com l’esforç i la superació et donen eines per afrontar els problemes i per tractar-los des d’un altre punt de vista.
Podeu seguir les cròniques de les curses on participa l’Eudald Navarro en el seu blog
30 anys, 30 veus 
Reblogged this on Tallavents.