Marcel Prats (51 anys) és metge de família al CAP Nord (Can Deu) de Sabadell. Fa més de vint-i-cinc anys que exerceix la medicina. Ha realitzat tasques de gestió, com a director de diversos centres d’atenció primària. Compagina la seva activitat assistencial amb la docència universitària i la consultoria en projectes de gestió clínica en diversos països de Sud-amèrica.
Va començar a treballar en un ambulatori que estava a punt de canviar de model de gestió, en allò que es va anomenar la reforma de l’atenció primària. En aquell moment, els metges com ell —de les primeres generacions d’especialistes en medicina familiar i comunitària— representaven “el començament d’un canvi de sistema, sense saber-ho”. Prats reflexiona sobre l’evolució que ha viscut l’atenció primària en un llibre de ficció titulat Tinc el 78!, que s’acaba de publicar.
El llibre explica la història d’un barri imaginari de la perifèria, del seu centre de salut i de la narradora, que és ciutadana del barri i pacient, que evolucionen plegats, des de l’any 1978 fins al 2047. Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
Des que vaig acabar la carrera he anat passant per centres diferents. Hi he fet tasques directives i d’organització, i he vist molts equips de professionals, molts pacients. Tot això m’ha fet veure que el punt de trobada és la relació entre el pacient i el metge. La idea que em vaig plantejar va ser que des dels anys vuitanta fins que es va completar la reforma [de l’atenció primària] hi ha hagut milers de metges anònims i milions de pacients que ningú coneix. Volia donar un agraïment a totes aquestes persones invisibles.
En la introducció adverteixes que el llibre no és una novel·la i que tu tampoc no ets un escriptor.
Sóc conscient que no he sigut mai escriptor. Vaig pensar: “avisa a la primera línia i, a partir d’aquí, qui vulgui seguir llegint, és la seva responsabilitat”. Tampoc és una novel·la, pel respecte i admiració que tinc als escriptors de veritat. També és cert que hi ha tantes històries a explicar com professionals que treballen [a l’atenció primària], i hem de tenir l’habilitat de poder-les expressar i de veure-les amb distància, amb perspectiva.
El número 78, que dóna títol al llibre, apareix diverses vegades a la història, i al final del llibre descobrim que té un significat molt especial per a l’atenció primària.
Era habitual que en els dispensaris de dues hores i mitja anessis a buscar número i et donessin el 78, el 89, el 100 i, en èpoques de grip, el 120, i els pacients es veien en dues hores i mitja. Per tant, el 78 no deixava de ser un número qualsevol, però al voltant d’aquest número ha anat girant la història. També té el sentit de dir que allò que fem no és lineal, sinó que al final tot és circular. Si mirem enrere, tot pren sentit. Aquesta era la idea del llibre i l’expressió del 78 que donem al final.
Per què has escollit una nena, que creix fins convertir-se en una anciana, com a narradora?
És una nena de quinze anys, que té tos i que, a més, no té nom. Representa tots els pacients. És una nena fràgil, que té tos, que té una família. Però és el centre del llibre i també el centre del sistema. Entre el metge i el pacient hi ha una cosa que es diu taula. A una banda de la taula hi ha el metge, l’equip, la direcció, la gestió, el sistema sanitari, i a l’altra banda hi ha la nena que té tos, els pares, la família, el barri, la comunitat, el país. Jo volia explicar el que passava a una banda de la taula i a l’altra, i vaig escollir fer-ho des de la perspectiva de la pacient.
Sembla que moltes de les anècdotes que hi apareixen les has viscut tu mateix.
Totes són certes i totes les he viscut en pròpia pell, tret del que passa l’any 2047, és clar.
El Dr. Josep Maria de Puigdellívol de Vallsestreda i Gallofréi el Dr. Marc Pi representen dues maneres diferents d’entendre la medicina. Encarnen l’evolució de la medicina d’atenció primària.
Si encara ara ens diguessin “pensa en un metge”, pensaríem en el que teníem quan érem petits; un metge amb uns cognoms importants, fill de metge, nét de metge, amb la placa daurada a la porta. Era una institució. En canvi, en l’època que va començar la reforma, el metge era un nano de “vint-i-pico” anys, que entrava en un sistema nou, que sabia el que havia de fer, però que no tenia experiència i els seus antecessors no el podien ajudar. Sabia que havia de canviar el sistema, però tampoc era prou conscient de com fer-ho. De la mateixa manera que la narradora representa tots els pacients, el metge de dues hores i mitja representa una generació, i alhora un agraïment a tota aquesta generació. Al metge Marc Pi ja li hem posat un nom ben senzill, perquè no és fill de metge, ni res de res. És un metge de família i representa una mica tot l’equip: els infermers, els treballadors socials, els pediatres… tota l’atenció primària.
El metge ha perdut el seu prestigi social?
No. Jo crec que el metge en el seu lloc de treball té una complicitat molt important amb el pacient. El metge coneix el nom i els cognoms del pacient i el pacient coneix el nom i els cognoms del seu metge. Una altra cosa és quan ho mirem de manera global.
Com creus que ha evolucionat l’atenció primària des de l’any 1978 fins ara?
L’atenció primària ha fet un gran avenç. Tenim un dels millors models del món, amb molt bons professionals. Però estem en una època de crisi que ens està destarotant a tots. Crec que és important mirar amb perspectiva tot allò que hem fet durant aquests anys.
L’atenció primària és…
Esperançadora. Clarament esperançadora. A l’any 80 l’atenció primària era un somni. Ara no. Ara és una evidència.
La tecnologia, com sembla en algun moment del llibre, ha estat un instrument esclavitzant per als sistemes sanitaris?
En el seu dia va ser difícil, perquè era una cosa totalment nova. Ara crec que estem en una altra situació. Ara el problema no és saber fer servir l’ordinador sinó l’ús que li donem. Estem dedicant massa estona a registrar tot el que fem i no verifiquem si allò que fem arriba a l’altra banda de la taula. Aquí tenim un repte.
Una de les idees centrals del llibre és que l’entorn social i el sistema sanitari evolucionen plegats i s’influeixen mútuament. Aquesta és la clau de l’atenció primària? La interrelació amb l’entorn, el contacte directe amb la realitat social i amb l’entorn?
Jo crec que sí. L’índex d’atur que tenim als barris, els problemes socials, la gent que no troba feina, que no arriba ni a les despeses bàsiques, això té una dimensió social tan tremenda, que la part de salut sola pot fer poca cosa si no va de la mà de la part social. Per altra banda, tens situacions no gaire llunyanes com l’aparició del virus de la sida o fa pocs anys la grip A. Ara tenim l’ensurt de l’Ebola, o situacions com el tractament de l’hepatitis C. Estem en la primera línia de foc i, per tant, els canvis que es produeixen en l’entorn repercuteixen [en el sistema sanitari]. La qüestió és de quina manera seguim construint un model que permeti fer front a totes aquestes qüestions.
Cap al final del llibre dius que “l’arribada de la crisi ha suposat una gerra d’aigua freda per a tota una manera d’entendre i viure la vida, la salut i les seves conseqüències, que ningú no sap com afrontar”.
La crisi ens afecta a tots. Un amic meu em deia que “és com si estiguéssim en una postguerra, però sense haver passat per una guerra”.
Dius que l’any 2047 no hi haurà diferències entre l’atenció primària i els hospitals, i que el sistema sanitari s’organitzarà al voltant del que anomenes unitats de salut integrades. Aquest serà el futur?
El que està clar és que ens hem d’allunyar de les definicions arquitectòniques. Quan dius atenció primària, et refereixes al CAP, al totxo, i quan dius hospital, també penses en el totxo. En canvi, quan parles d’insuficiència cardíaca o de diabetis, no té sentit pensar en coses separades. A més, estem utilitzant les mateixes paraules que [fèiem servir] fa trenta anys, però amb un altre significat. La paraula metge, la paraula equip d’atenció primària, la paraula comunitat… Jo crec que es tracta de veure quins són els problemes de la gent i quin equip de persones és el més idoni per poder-los atendre.
L’atenció primària i els hospitals estan massa allunyats?
Jo crec que les estructures, tal com les tenim muntades, poden dificultar la resolució dels problemes. Crec que en aquest moment estem molt engarrotats, amb molta estructura, molta organització basada en el lloc on treballes, en comptes de gestionar els processos per la patologia o per allò que vulguis abordar. De tota manera, hi ha experiències bones, com l’atenció a la cronicitat, la insuficiència cardíaca i d’altres, que van més enllà dels edificis. S’està treballant en aquesta línia.
Creus que ens hem tornat massa dependents del sistema sanitari, com tem el Dr. Pi al final del llibre?
Del tot. Hi ha gent que va al metge i diu: “és que fa una hora que tinc febre”. Tenim tant a l’abast [el sistema sanitari], que l’arribem a bloquejar.
El Dr. Pi també està preocupat perquè es posi en dubte el sistema sanitari.
Quan hi ha una situació de crisi, automàticament tot es posa en dubte. Però si t’ho mires en perspectiva, veus que tenim bons resultats i, a més a més, som admirats per molts altres països. Mirem de resoldre allò que no va, però no ho posem tot en dubte.
Al web http://tincel78.vaive.cat es pot trobar més informació sobre el llibre. El 10% de les vendes aniran a la Fundació La Marató de TV3, que aquest any està dedicada a les malalties del cor.
30 anys, 30 veus 