Jaume Guillamat va començar a treballar a l’Hospital de Bellvitge amb un contracte de sis mesos per elaborar els mapes del centre, que s’havien perdut. Hi va estar més de vint anys com a responsable de seguretat. Aquesta expertesa, la utilitza ara a la Unitat de Prevenció de Riscos Laborals on, entre d’altres funcions, s’encarrega dels cursos de prevenció d’incendis. També fa una pila d’anys que és un dels pintors més actius del Bellvitge Art i recomana la pràctica de la pintura com a teràpia per posar sobre un llenç les emocions i els sentiments quotidians.
Lloc de treball. Unitat de Prevenció de Riscos Laborals de la Gerència Territorial Metropolitana Sud.
Quina és la teva activitat a l’ICS? Sóc l’encarregat d’actualitzar els plans d’emergència i de l’organització de cursos de prevenció (extinció d’incendis i emergències) i simulacres de la Gerència Territorial de la Metropolitana Sud.
Sempre has treballat en temes de prevenció de riscos? Vaig entrar a treballar a l’Hospital de Bellvitge per fer els plànols del centre, que s’havien perdut. El meu contracte era per mig any, però els mesos van anar passant i jo continuava allí. Finalment, em van oferir ser el cap de seguretat del centre, un càrrec que vaig ocupar durant vint anys. Actualment, com ja he dit, he passat a ser tècnic de prevenció de riscos.
Has participat en diferents mostres de pintura. D’on et ve la passió per la pintura? M’hi vaig aficionar durant els primers anys que treballava a Bellvitge. Em servia, i em serveix, per evadir-me dels problemes de la meva feina. Abans, només pensava en la feina que havia fet a l’Hospital i m’hi capficava massa. Aleshores, vaig començar a pintar aquarel·les, perquè només necessites un paper i un pinzell per fer-ho. És una pintura que no fa pudor, no costa gaires diners i pots treballar-la en espais reduïts. Pinto segons el meu estat d’ànim…. Els colors que utilitzo reflecteixen si he passat un bon dia o no. De vegades, faig pintures més “de tècnica” (figuratives) i altres més “de sentiment”, on simplement faig traços sense formes definides.
Per què i quan va començar la teva afició a col·leccionar vehicles de bombers? Té a veure amb les teves funcions a l’ICS? Crec que té relació amb l’imaginari de quan som petits. Tots els nens volíem ser bombers, no? Són els funcionaris més estimats de tots i, això, ha de ser molt gratificant. Mai vaig intentar entrar-hi, al cos de Bombers, però és una professió que sempre m’ha cridat molt l’atenció. A partir d’aquí, comences amb un cotxe i, a poc a poc, en vaig anar recollint més, fins a arribar als 300. La majoria són cotxets de joguina, però també tinc maquetes muntades per mi. Quan treballava a l’Hospital era habitual que companys de feina me’n portessin, perquè els havien vist en algun lloc o perquè eren dels seus fills i ja no els utilitzaven.
Algú es pot preguntar com és que tens dues aficions tan divergents… Què t’aporta cadascuna? No tenen absolutament res a veure… La pintura és la meva vàlvula d’escapament. És una teràpia perfecta que recomano a tothom. De fet, a l’Hospital hi ha una vintena de pintors que, de forma més o menys regular, exposem anualment al Bellvitge Art. Cada any muntem una mostra col·lectiva i, a banda, uns cinc o sis mostrem els nostres quadres de forma individual. Jo faig també mostres fora de l’Hospital i enguany ja he exposat a Andorra i Eivissa. El tema dels vehicles de bombers és una col·lecció curiosa que faig, amb què em diverteixo. I, darrerament, també m’he interessat molt pel swing, un ball que enganxa!
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? No ho diria exactament així, però la pintura em serveix per treure’m de sobre l’estrès que em genera la feina. De fet, fins i tot havíem parlat de la possibilitat de muntar cursos de pintura per als treballadors de l’Hospital com a tallers antiestrès. Hi ha molta gent que s’emporta els maldecaps de la feina a casa i cal saber gestionar-los.
30 anys, 30 veus 