De l’afició de ciclisme de muntanya a pedalejar 700 quilòmetres en sis dies. En aquesta evolució de Juan Carlos Àvalos, hi ha jugat un paper clau el seu fill, diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista. La voluntat d’anar en bicicleta amb ell i l’ajuda d’un company el van fer cercar recursos per inscriure’s a la cursa extrema de la Titan Desert. Una aventura pel desert del Marroc que enguany arriba a la desena edició i on també participarà. Una lliçó d’esforç personal, superació i reptes assolits. Voleu conèixe’l? Contineu llegint.
Lloc de treball. Infermer i tècnic superior de prevenció de riscos laborals de la Direcció d’Atenció Primària Metropolitana Nord (DAPMN).
Quina és la teva activitat a l’ICS? Treballo a la Unitat Bàsica de Prevenció des de l’any 2002, com a infermer i tècnic superior de prevenció de riscos laborals de la DAPMN. Abans, havia estat a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, com a diplomat d’infermeria.
La bicicleta sempre ha estat el teu esport de referència? La veritat és que mai he desenvolupat grans virtuts esportives en altres disciplines. La bicicleta, i concretament la de muntanya, és la meva vàlvula d’escapament de la rutina. Des de fa un temps, la bicicleta de carretera m’ajuda en els entrenaments per estar en forma de manera més ràpida.
No ets el primer treballador de l’ICS que coneixem que participa en curses d’un esport extrem… En quin moment decideixes que ha arribat l’hora de participar a la Titan Desert? La Titan Desert és una cursa que des de feia anys em cridava l’atenció, però no imaginava participar-hi mai, ni de bon tros! Ho veia molt lluny! El diagnòstic del meu fill, un trastorn de l’espectre autista, em dificultava compartir aquesta afició amb ell, pel fet que els seus interessos són restringits. Un amic meu, amb qui faig sortides setmanals, un bon dia em va plantejar que havia d’intentar ensenyar el Marco a anar en bicicleta i em va ajudar. Això em va commoure i em sentia en deute amb ell. Ell també és un gran seguidor de la Titan Desert i la manera d’agrair-li va ser intentar buscar recursos per convidar-lo a fer aquesta cursa pel desert, l’any 2014, amb el lema TEAtrevesconlatitan.com. Sense adonar-nos, vàrem començar a entrenar i a preparar la nostra aventura al desert del Marroc.
Què és el més impressionant de pedalejar pel desert? El paisatge, la calor, els contrastos de temperatura i l’horitzó, sense res més que sorra, fan que t’enganxi d’una manera que, al segon dia d’estar-hi no et treguis del cap la pregunta “què hi faig jo aquí?”. Van passant les etapes i, quan agafes l’avió de tornada, comença una sensació melancòlica que fa que no puguis deixar de pensar de tornar-hi.
Quin contacte teniu amb la gent que viu al desert? Us veuen com a “marcians”? La veritat és que el contacte és menor del desitjaríem. Es tracta de més de 700 km en 6 dies i el ritme no et deixa conviure tant com voldries amb ella o tant com, segurament, podries fer-ho si hi anessis de vacances. No obstant això, malgrat que els campaments són exclusius per als participants, al voltant de les haimes, sempre s’hi apropen natius per intentar vendre’t objectes o records i observar sobretot les bicicletes o les altres eines que portem. En el transcurs de l’etapa, és molt impressionant la gent dels poblats que surt al carrer per saludar-nos i donar-nos ànims, que ens arriben constantment. El somriure dels infants quan els dones una barreta energètica no se t’oblida fàcilment: per a ells és molt més que una xocolatina.
Com et vas sentir, pel fet de participar al costat de ciclistes de renom? Al web de la cursa hem llegit noms com Oscar Pereiro, Roberto Heras o Melcior Mauri. A l’edició de 2014, considerada per a molts la més dura i llarga de la història, no s’hi van inscriure gaires celebritats o ciclistes de renom. En tinc, però, molt bon record: els veterans i experimentats companys d’altres anys fan un caliu als campaments molt agradable. Et fan sentir un “Titan” més, encara que a l’hora de la cursa els ritmes que porten sí que et fan sentir com un “marcià”. De cara a l’any 2015, sembla que per commemorar el desè aniversari l’organització té la intenció de convidar tots els guanyadors d’anteriors edicions i, és cert, que això és un al·licient més: poder rodar amb aquests cracks, amb aquests ídols, i conviure amb ells als campaments durant aquests dies.
A part d’extrema, aquesta cursa és també solidària. Quin paper hi teniu els ciclistes? En el meu cas, com he explicat abans, el meu paper va començar amb l’agraïment al meu amic que va ensenyar el Marco a muntar en bicicleta. Em va venir al cap intentar córrer per aconseguir fons d’ajuda per a una associació que busca la inclusió social dels nens amb trastorns de l’espectre autista. Es va crear una plataforma on es recollien els donatius que ajudessin les famílies per tal que aquests nens rebessin les teràpies que mereixen. Enguany repeteixo el repte i torno a crear la possibilitat de rebre donatius per a l’Associació Aprenem. Podeu ajudar-los aquí, mitjançant aquesta web. El donatiu més petit que rebin pot ser un gran ajut per aquests nens i les seves famílies.
Després de participar a la Titan Desert… Et queden ganes de repetir? Crec que ja queda clara la resposta, em queden ganes de continuar lluitant i divulgant aquest trastorn i així és com ho faré, amb l’ajut dels meus familiars i companys de feina que em donen el suport diari per preparar aquesta cursa que comença el proper mes d’abril.
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? Sincerament, crec que tot el que sigui fer esport i treballar és beneficiós. Des de l’any passat, quan vaig incrementar les hores d’entrenament, no només jo vinc a treballar en bicicleta (i així fomento la salut i el transport ecològic), també dos dels meus companys han pres la iniciativa de venir-hi, un cop a la setmana, pedalant des de casa seva i són constants; espero que continuïn.
30 anys, 30 veus 