“Els gossos et donen cada dia lliçons de vida”

foto porta_bonaCristina Brichs i Imma Sabaté es van conèixer al refugi “Els Quissos“, un centre que va néixer per la necessitat de la segona de donar un espai a uns gossos que havien acollit a casa. La iniciativa va anar créixent i s’han convertit en un referent a la zona on els animals són acollits mentre troben una nova llar. Funcionen amb un model mixte de refugi i xarxa de cases d’acollida que s’encarreguen de cuidar els animals abandonats mentre no troben una llar definitiva. En aquesta entrevista, ens expliquen els beneficis de compartir la vida amb un animal de companyia i com es converteix en un membre més de la família. Seguiu llegint i coneixereu com treballen aquestes dues professionals de l’ICS pel benestar dels animals que més ho necessiten.

Lloc de treball. Gerència Territorial Catalunya Central (Cristina Brichs) i CAP Goretti Badia de Súria (Imma Sabaté).

Quina activitat feu a l’ICS? Som tècnic de sistemes dinformació a la seu central de la Gerència Territorial de la Catalunya Central (Cristina Brichs) i pediatra de l’Equip d’Atenció Primària (EAP) de Súria (Imma Sabaté).

Com neix la iniciativa de fer un refugi per a animals a Manresa? Va néixer una mica per casualitat, sense voler-ho… l’Imma es va haver de fer càrrec d’uns gossos força grans, tres adults i quatre cadells creuats de pastor alemany i husky i, com que a casa seva no els podia tenir, es va quedar un petit terreny als afores de Manresa. A partir d’aquí, van venir més gossos i vam anar fent tancats on posar-los…  és el que passa quan la gent sap que et quedes gossos o et preocupes de buscar-los casa. El refugi va anar creixent i va sorgir la necessitat de crear una associació que se’n pogués encarregar si passava res. Llavors, vam començar a tramitar adopcions i  una cosa va portar a l’altra.

El nom “Els Quissos” ve perquè encara s’utilitza molt aquest terme a Manresa? Sempre l’hem sentida, aquesta paraula, com una manera afectuosa de referir-se als gossets perquè, contràriament al que molta gent creu, quisso no és l’equivalent al ‘chucho’ en castellà; no és una paraula despectiva. Dels gossos se’n diu ‘quissos’ i dels gatets,‘mixets’. No sabem si en altres llocs es diuen així; de fet, ens trobem força gent que no sap què vol dir.

Actualment, quants animals teniu? En quin estat arriben? Podríem dir que, entre el refugi i les cases d’acollida, oscil·lem entre els trenta i els quaranta gossos. Justament, acaben d’entrar cinc cadellets que són d’una casa del camí d’on s’escapaven contínuament. No en solem tenir, de cadells, però aquests corrien el perill que els atropellessin, així que ja són amb nosaltres. Amb ells hem arribat als quaranta. L’estat? Depèn… des del gos que ha viscut sempre en una casa i està molt ben cuidat —com el Rocky, un gosset que ens van deixar amb el seu “aixovar” i tot perquè la mestressa tenia Alzheimer i van anar a viure amb el marit a una residència a Barcelona—, fins al que ha estat lligat tota la seva vida en un hort i no està gaire socialitzat amb altres gossos,— com el Rosset i el Negret, que ens van arribar perquè va morir el seu propietari. O casos com el del Bob, provinent d’un propietari amb “síndrome de Noè”, que té moltíssima por… O l’Ela, molt nerviosa, que ens va arribar sense cua perquè la tenien tot el dia tancada en una habitació i se l’havia mossegada ella mateixa… O el Rai, un gos encantador amb un dèficit immunitari congènit, que van trobar de cadell en un contenidor fet “un quadre”, amb la pell encetada a causa de la sarna demodècica. Amb nosaltres s’ha recuperat i ara està genial! Cada un d’ells té una història i en la majoria dels casos és la manca de sensibilitat cap a aquests animals tan fantàstics el que fa que ens arribin en males condicions.

Aquest estiu durant l’incendi  d’Òdena vau haver d’evacuar els animals del refugi i vau trobar cases d’acollida d’emergència. Com vau viure tota l’experiència? Va ser molt emotiu tot plegat, sentir-te tan acompanyat i que gent que no et coneix de res ni ha sentit a parlar mai de tu et digui que vindrà a ajudar-te fa posar la pell de gallina. Penseu que en aquella sola tarda vam rebre unes tres-centes peticions d’amistat al Facebook! Molta gent ens ha dit que en cap moment vam córrer perill i alguns s’han quedat parats que buidéssim el refugi… però per entendre-ho s’havia d’estar allà: a les quatre de la tarda, vam posar els collars a tots els gossets per si de cas, vint-i-quatre en aquell moment, amb un sol terrible i un vent que ens cremava, mentre ens arribaven notícies d’un incendi descontrolat que avançava cap a nosaltres i que vèiem en forma d’una columna de fum negre i espessa. Quan des de bombers ens van dir que qui es trobés a la zona on som s’havia de confinar dins de casa o marxar, no ho vam dubtar. Vam preferir evacuar preventivament, amb llum de dia, que no haver de córrer a la nit. Van ser moments d’inquietud però amb la tranquil·litat de saber que teníem temps per fer-ho. El que ens va fer patir més van ser els gossos que tenen por i que no es deixen tocar, com el Bob, la Noor o la Nala…  però quan vam deixar el refugi buit i vam veure la filera de cotxes de voluntaris que ens esperaven al final del camí… va ser indescriptible, encara ara ens emociona. La segona part, va ser trobar cases per a tots ells fins que poguéssim tornar. A les deu de la nit venien a buscar l’últim, expressament des de Sant Esteve Sesrovires… vam poder comprovar que tenim molt bons amics!

Algun va ser adoptat arran d’aquesta estada, què aporta un gos a una llar familiar? Sí! A banda que no hi va haver cap desgràcia, el més bo de tot és que tres gossets es van quedar a les cases d’acollida. La Reineta, la Xica i el Negret  no van tornar! Bé, el Negret sí perquè la seva família tenia molts dubtes (ja tenen dos gossos i dos gats), però l’endemà ja van venir a buscar-lo… el Negret (que com us hem comentat, havia viscut tota la seva vida lligat en un hort) és un gosset de set anys, molt discret i que poques vegades hem vist jugar, que passava totalment desapercebut i al qual ens hauria costat molt trobar una família. Doncs l’havíeu d’haver vist com n’estava de content quan va tornar a veure la família que l’havia acollit  i només havia estat amb ells dos dies! Va ser fantàstic i emocionant i, si no hagués estat per l’incendi, no s’haurien conegut! Ara ens expliquen com n’és de bo i juganer, i creiem que està traient el cadellet que no va tenir l’oportunitat de ser. Què ens aporta un gos? Aporta de tot! Hem de partir de la premissa que un gos no és una càrrega, ha de ser un més a casa. Si comprar-li menjar, treure’l a passejar, vigilar la seva salut, tenir-lo ben identificat… és molt feixuc per a nosaltres, és millor que no en tinguem cap. Si acceptem que tot això forma part de la nostra vida, igual com tenim cura dels altres membres de la família o de nosaltres mateixos, llavors un gos ens aportarà felicitat i companyia. Ens farà sortir de casa a passejar i a fer excursions, per la qual cosa millorarà la nostra qualitat de vida i, fins i tot, les relacions socials… als parcs o passejant gossos es coneix molta gent! I si, a més, el gos és adoptat ens millorarà l’autoestima, perquè la satisfacció d’haver salvat una vida no es mesura amb diners. Algú va dir: si adoptes un gos no canviaràs el món, però canviaràs el món per a aquell gos. I nosaltres afegiríem… i canviaràs el teu món, el faràs millor, sens dubte!

La vostra feina no seria possible sense voluntaris ni sense aportacions econòmiques? Com treballeu aquest tema? Aquest tema és el més costós i s’aconsegueix parlar-ne amb la gent que coneixem i demanant-li que el comentin amb els seus coneguts per anar ampliant la xarxa de contactes. Facebook també ens ha ajudat a captar voluntaris i donatius, sobretot en espècies, que és el que funciona millor. A la gent li agrada més pagar-nos un sac de pinso o medicaments que donar-nos els diners, però tot ens va bé… aquesta colla menja molt i els medicaments són cars! Per exemple, en aquests moments estem medicant cinc gossos per la leishmaniosi; això són deu pastilles d’Alopurinol 300, en total, cada dia, i vora de dues capses i mitja cada setmana! I el tractament dura un any: feu números! A banda, tenim socis i padrins, anem a fires (no gaires perquè les gratuïtes són comptades), fem loteria, calendaris i ara hem obert una botiga a Facebook on tindrem articles de segona mà i manualitats diverses fetes pels nostres voluntaris, des de bosses de roba a gorres de ganxet o polseres i collarets. Ah, i tenim un grup de Teaming, un sistema de microdonacions en què dónes un euro cada mes a l’entitat que vols. I de voluntaris, actualment passem per una bona època, però hi ha hagut moments en què érem quatre que ens havíem de repartir tota la feina. Fluctua molt, hi ha gent que ve un sol dia, alguns una temporada i molt pocs es queden fixos per venir cada setmana… va com va. Si som més, ens podem dedicar a passejar i raspallar els quissos, que els convé molt, o a fer feines de millora del refugi. Sinó, netejant i posant menjar i aigua als gossets se’ns en va tot el temps.

La via de comunicació principal són les xarxes socials; allà, hi feu crides d’adopció o de cerca d’animals perduts. De quina manera us han ajudat a difondre la vostra tasca? Com et comentàvem, les xarxes socials ens ajuden molt per aconseguir voluntaris, donatius i, també, en la recerca d’animals perduts. En aquest darrer punt,ja hi ha força gent de Manresa i comarca que ens demana ajuda quan ha perdut el seu gos o quan n’han trobat algun. Creiem que estem fent una bona feina aconsellant la gent sobre què ha de fer en cada cas. I en aquest món concret de gossos perduts i trobats, hi ha gent al Facebook molt conscienciada que es dedica exclusivament a fer-ne difusió i d’altra que, de seguida, busca si hi ha avisos de gossets perduts que s’assemblen als nostres, anunciats en alguna altra pàgina o grup, i que ens els ensenya encara que sigui materialment impossible que siguin el mateix gos. Malgrat totes les dificultats i desgràcies amb què ens trobem cada dia, el fet de veure que hi ha tanta gent que es belluga pels gossets, reconforta. Quant a les adopcions, el nostre sistema no acaba de lligar amb la globalització de les xarxes socials perquè creiem que adoptar un gos no és anar a una botiga. La majoria dels animals que arriben a protectores i refugis han passat per una experiència traumàtica, perquè perdre la família també és dur per a ells, per això ens volem assegurar que la nova casa és la definitiva. Ens agrada conèixer les persones que volen adoptar, saber què faran, com viuran i, fins i tot, orientar-los sobre quin tipus de gos dels que tenim els pot anar millor amb el seu estil de vida. Ens agradaria, també, fer-ne un seguiment després de l’adopció, cosa que moltes vegades és difícil per manca de temps, però si sabem que els tenim més o menys a prop és una tranquil·litat. Per això, arribar molt lluny (fora de Catalunya) amb la foto del gosset i haver de dir que han de venir a conèixer-lo i buscar-lo és complicat. De tota manera, alguna adopció directa gràcies a Facebook hem fet.

Creieu que convergeixen d’alguna manera la vostra afició i la vostra professió? Creiem que sí perquè, en els dos casos, fem un servei de salut a la població, sovint a la  més desfavorida, ja que tenint cura dels animals també en tenim de les persones. Ajudem la gent quan no pot atendre els seus animals de companyia per malaltia, problemes econòmics o canvis en la situació familiar. Per a algunes persones és realment angoixant no poder tractar-los com es mereixen i nosaltres intentem trobar l’equilibri entre fer-nos-en càrrec, buscar-los una nova família o donar-los pautes per millorar la convivència. També, fomentem l’adopció. Abans us comentàvem que tenir gos et dóna felicitat i és ben cert per la pau que transmet un gos dormint confiat i tranquil al nostre costat o l’alegria amb què et rep quan arribes a casa. El fet que no es quedin amb el dolor i que sempre s’enfrontin a cada dia amb bona cara o veure que es conformen amb poc, alguns amb molt poc, un plat de menjar i un d’aigua, quatre festes i un passeig… Els gossos et donen cada dia lliçons de vida que cal tenir presents. En qualsevol cas, intentem fomentar el respecte entre els éssers vius, posem el nostre granet de sorra a disminuir patiments i retornar l’alegria de viure. Perquè no totes les malalties es curen a “cal metge”, les del coneixement passen per aprendre a ser un més dins aquest fabulós entorn que ens envolta i que, massa sovint, ens oblidem d’admirar.

En aquesta galeria podeu conèixer alguns dels gossos de l’Associació.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a “Els gossos et donen cada dia lliçons de vida”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s