“Les pitjors fotografies són les teves 10.000 primeres”

IMGP9236La frase que encapçala aquesta entrevista és conseqüència de l’admiració de Miguel Castellano, metge rehabilitador de l‘Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, pel fotògraf Cartier-Bresson. Les seves 10.000 fotografies han quedat enrere i ja es publiquen a la revista Plec i han format part de diverses exposicions, com la darrera a Saragossa, que ha mesclat fotografia i poesia en una mescla hipnòtica. Com combina la fotografia, la música (l’altra gran passió que té) i l’exercici de la medicina? Continueu llegint!

Quina és la teva activitat a l’ICS? Metge especialista en rehabilitació i medicina física a l’Hospital Arnau de Vilanova i l’Hospital Santa Maria de Lleida.

IMG_1252Com recordes el teu primer contacte amb la fotografia? El meu primer contacte va ser en un curs d’iniciació de la Casa de Joventut del nucli antic de Saragossa. D’aquest curs en va sorgir un altre de perfeccionament. Diversos alumnes d’aquest curs vam formar un grup de fotografia. Va ser el contacte amb grans fotògrafs, com Cartier-Bresson o Sebastião Salgado, el que et va fer descobrir el tipus de fotografia que t’agrada? Per descomptat, en les meves fotos, fonamentalment de carrer, percebo la influència dels grans fotògrafs del segle XX, que m’han meravellat i estimulat: la recerca de l’instant precís i la captura de la bellesa de la quotidianitat, tan característica de l’obra de Cartier-Bresson, Doisneau, Ronis, Brassaï, Català Roca, Salgado, Erwitt i tants altres mestres. La seva forma de veure la realitat i la seva manera de transmetre-la m’han captivat i m’han fascinat sempre.

L’any 1991 vas decidir aprendre’n la tècnica. Què et van aportar els cursos? Els cursos t’aporten coneixements teòrics i pràctics sobre la tècnica i el llenguatge fotogràfic. Però on jo realment crec que he après a mirar ha estat, precisament, veient les fotografies en els llibres i les exposicions de molts, molts fotògrafs. I per descomptat, duent la càmera a tot arreu i fent milers de fotografies. El mateix Cartier-Bresson deia que les teves pitjors fotografies són les teves 10.000 primeres. 

IMG_1214[2]En quin moment decideixes mostrar les teves fotografies? Com neix la teva primera exposició? Fa cinc anys, vaig començar a penjar les meves obres en un web per mostrar-les a amics i coneguts. La cantant del grup de bossa nova on toco el baix, que és pintora i dissenyadora, sense avisar-me (cosa que sempre li agrairé), va enviar l’enllaç de la meva web a la revista cultural Plec. Els van agradar les meves fotografies i em van oferir publicar-ne un dossier. A partir d’aquí, va néixer una relació que va créixer amb el temps fins al punt que, avui dia, formo part de l’equip editor de la revista. A l’entorn de Plec s’ha format un col·lectiu de diversos fotògrafs i artistes, el Col·lectiu Plec, amb els quals hem organitzat esdeveniments i exposicions amb l’ànim de dinamitzar la vida cultural de la ciutat.

Fa uns anys que col·labores activament en tasques a la revista Plec. Què s’hi pot trobar? Plec és un revista amb el lema “la cultura com a ecosistema”. Dóna cabuda a tot tipus de disciplines relacionades amb l’art: pintura, disseny, fotografia, escultura, poesia, narrativa. Surt cada tres mesos i ja anem pel número 8. Té també un vessant editorial amb el qual hem publicat ja quatre llibres.

FB_20150828_14_29_41_Saved_PictureA la darrera exposició en què has participat heu combinat fotografia i poesia i ha estat a Saragossa. Es tracta de la continuació del llibre “Riu obert”? Què ens en pots explicar? “Riu obert” és un projecte, dut a terme conjuntament amb la meva gran amiga Ester Bravo, que marida prosa poètica i fotografia. Es tracta de textos realitzats per ella a partir de fotografies meves. Es va publicar un llibre amb vint fotografies i vint textos el desembre de 2014. Al març de 2015, vam realitzar una exposició del projecte al Cafè del Teatre de Lleida. Durant tot el mes de setembre ha estat exposat a la Sala Bantierra de Saragossa, dins de la programació del Festival de Performances Out of Mind que organitza Artix.

Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? En el meu cas, igual que amb la música, les veig com facetes diferents de la meva activitat, que es contrapesen i m’aporten vivències i sensacions diverses. Possiblement, per això es complementen i em proporcionen una satisfacció global més gran. Sento que el fet de poder diversificar allò que m’apassiona enriqueix la meva percepció de la vida.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “Les pitjors fotografies són les teves 10.000 primeres”

  1. Carme Susagna Oró ha dit:

    Es diu Miguel CASTELLANO.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s