Córrer per gestionar millor la vida. Aquesta és la sensació que es desprén de l’experiència de Yoseba Cánovas, director del CAP Sant Joan de Barcelona, com a corredor des de fa prop de 10 anys. Una afició que va començar com una aposta amb un cosí seu i s’ha convertit en una pràctica diària que l’ajuda en el seu dia a dia a la consulta. Natural del País Basc, explica que la cursa més especial que ha corregut mai és la “Behobia – San Sebastián” on hi ha centenars de persones animant durant tot el recorregut. Voleu saber de quina manera recepta hàbits saludables a la seva consulta? Contineu llegint!
Quina és la teva activitat a l’ICS? Sóc metge de família i, des de juny de l’any 2009, el director de l’EAP Passeig de Sant Joan/Carles I.
Com entres en contacte amb la pràctica de córrer? Començo a córrer l’any 2007 per una aposta que vaig fer amb un cosí meu del País Basc, que feia anys que corria la “Behobia – San Sebastián” (una cursa molt popular allà i en què el meu cosí feia molts anys que participava) i que em va reptar a participar-hi amb ell i a guanyar-lo.
De quina manera passes de sortir una estona a córrer a plantejar-te fer curses? Vaig començar a entrenar-me fent 4 o 5 km al voltant de casa meva i, a mesura que vaig anar agafant forma, vaig incrementar la distància (passant pels 10, 15 o 20 km). A mesura que vaig entrenar, vaig començar a sentir-me més àgil, vaig perdre alguns quilos que em sobraven i vaig anar entrant en una dinàmica en la qual córrer em feia sentir sa. Ara mateix, corro per divertir-me, per gaudir de sortir a l’aire lliure i de córrer al meu aire. Intento fer-ho durant 60 o 70 minuts, dues o tres vegades a la setmana, sense marcar-me fites ni temps concrets. D’aquesta manera intento fer una o dues mitges maratons l’any, sense obsessionar-me per les marques, només per passar-m’ho bé i poder fer-ho amb la família o els amics.
Té més encant córrer pel País Basc que per Catalunya? La característica que fa especial córrer al País Basc és que en una cursa com la “Behobia – San Sebastián” tens públic animant-te de manera constant durant tot el recorregut, que són 20 km, i aquesta experiència jo no l’he viscuda enlloc més, perquè l’habitual és que a les curses el públic es distribueixi per animar al principi i, sobretot, al final de les carreres i al País Basc tens persones animant-te de manera entusiasta durant tot el recorregut, i això motiva molt.
Els conceptes “plaer” i “estar en forma” semblen contraposats per a la gent que no fa esport. En quin moment vas fer el canvi de xip? Al principi costa agafar forma física, ja que el teu cos no està acostumat i córrer suposa un sobreesforç al ja atapeït “dia a dia”, però a mesura que vas agafant la rutina i l’hàbit, sents que córrer et fa sentir bé i que fer-ho d’una manera regular i controlada t’ajuda a sentir-te més àgil i saludable, tant a nivell físic com mental.
Per què córrer una Marató és el màxim, avui dia, per a una persona que s’ha aficionat a aquesta pràctica? Els 42 km i 195 metres són el mite al qual et pots enfrontar, encara que només sigui una vegada a la vida. Jo vaig fer la de Barcelona el 2010 i va ser una experiència en la qual es mesclen l’alegria de poder-la acabar, però alhora el patiment d’arribar molt cansat i amb dolors a les cames. Fer una marató requereix molt d’entrenament, un descans també adequat i una alimentació saludable.
Fer esport és la millor recepta que dónes a la teva consulta? Animo tots els meus pacients a fer esport d’una manera regular i saludable, i sempre d’una manera controlada i tenint en compte les seves limitacions. El que és clar és que portar un ritme de vida sedentari no és convenient, i que l’esport afegit una alimentació saludable, un descans adequat i la prevenció d’altres factors de risc, pot ajudar-nos a viure més i millor.
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? El fet de córrer m’ajuda a agafar idees i concentrar-me en la manera de gestionar millor les persones del meu equip. Realment, valoro molt positivament poder fer les dues coses, ja que tant córrer com fer de metge de família i poder gestionar un grup de persones que treballen de manera entusiasta per l’atenció primària em fa sentir un privilegiat.
30 anys, 30 veus 