“A l’agenda d’un navegant mana el vent, el sol i el mar”

IMG_0421Dos intents de fer la volta al món. Un de completat. I tot un recorregut vital lligat a la mar per tradició familiar. Bruno García, cardiòleg de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va aconseguir l’any passat acabar la Barcelona World Race sense escales, al costat del seu germà Willy García i a bord del vaixell We are water. Una experiència de tres mesos en què van trobar a faltar un seient sec, la xocolata i el cafè, però també van poder gaudir del tempo especial que ofereix l’alta mar i d’una espectacular aurora austral. Voleu saber com compagina la seva faceta de navegant amb la feina a l’hospital? Seguiu llegint!

Lloc de treball. Cap de secció en funcions d’Hemodinàmica Cardíaca a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

Quina activitat realitzes a l’ICS? Sóc cardiòleg i treballo al Servei de Cardiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Ens encarreguem dels cateterismes cardíacs.

Què va ser primer, la medicina o la navegació? La navegació, perquè la porto integrada… el pare va ensenyar tots els fills a navegar. En canvi, la medicina va ser una passió que va aparèixer molt després. Navego des dels 7 anys, quan vaig començar amb les meves germanes grans. I al meu pare també li ve per tradició. No entenc la vida sense navegar, és part de la meva dinàmica vital. No podria viure sense el mar. No necessito veure’l cada dia però sí tenir un projecte entre mans relacionat amb ell.

Què és més difícil de quadrar, l’agenda d’un regatista o d’un cardiòleg? Són agendes totalment diferents. L’agenda d’un metge és dia a dia i fins i tot nits, pendent del telèfon. En canvi, la d’un navegant oceànic és el contrari. De cop i volta te’n vas, i no tens ni cobertura ni connexions. Mana el vent, el sol i el mar.

Què t’aporta fer regates tan llargues, lluny de la teva família, posant al límit la teva capacitat física? No te’n sabria dir un llistat… però tant el meu germà com jo tenim una necessitat biològica de desconnectar. I navegant és possible, al cap de deu hores de marxar ja no tens cobertura mòbil ni de res. És com un autocalibratge, tens temps per a tu, per pensar en la teva família i en tu mateix.

Acostumes a ser dels únics regatistes amateurs en travessies de llarga durada i navegues al costat de professionals. Com aconsegueixes compaginar-ho, a diferència dels esportistes que s’hi dediquen a temps complet? Físicament no es tracta d’un esport molt exigent. Ho és a nivell psicològic. A vegades penso, els professionals quan no naveguen com es mantenen actius? En canvi, jo treballo de metge i entreno el que puc.

Hem llegit que tens el rècord de guàrdies de l’hospital per acumular dies i després marxar a fer travessies. No n’estic segur.. però en condensació de guàrdies segur, durant un temps segur que vaig batre rècords. En un mes, havia arribat a fer quinze nits de guàrdia, més guàrdies de tarda.

Explica’ns un somni complert a l’aigua. Fer la volta al món era un somni, i ara és una realitat; el cap d’Hornos, el somni de tot mariner… I després, una altra cosa que no tenia al cap com a fita era fer la volta al món acompanyat del meu germà petit. Després m’han dit que ningú ho ha fet amb família, abans. De fet, hi ha més gent que pot dir que ha anat a la lluna que no pas que hagi navegat tot el món sense escales. En la darrera edició hi havia vuit vaixells i va abandonar-ne un. Per tant, ho vam aconseguir 14 persones. En l’anterior edició vam abandonar un 40% dels vaixells…

Quin és per a tu el moment més especial com a navegant? I el més dur? Al sud d’Austràlia, l’endemà d’una borrasca molt forta on ens pensàvem que havíem d’abandonar, vam veure una aurora austral i va ser un moment absolutament màgic. Resulta que és molt difícil veure’n perquè només es veuen en situacions de molta netedat atmosfèrica… Va ser com una recompensa al dia anterior. Just va ser a la meitat del viatge.
Quins projectes teniu en cartera? Ara, al març, farem la regata d’Eivissa i Dènia. Serà com tornar a les nostres arrels… perquè ja l’havíem fet de joves.

La fareu acompanyats, amb la família? Els fills els integrem en el vessant de creuer, més d’oci. En tema de regates, no els forcem a res. Perquè la navegació en regata és molt més dura. Si els ve de gust, ja vindran. Però bé, encara són petits. Ara mateix tenen una sensació contradictòria. Els agrada molt navegar però, a la vegada, no els agrada que marxem tant de temps. És un tema que hem tractat a casa. I les nostres dones també s’hi han adaptat molt bé, els agrada navegar i respecten que marxem tan de temps.

Què trobes a faltar quan ets al mar? I quan ets al quiròfan? Al mar trobes a faltar moltes comoditats. Quan portes un mes i mig navegant, t’enyores del cafè, la xocolata, tenir un espai sec. Trobes a faltar un seient sec i dius: què còmode és viure a terra! I quan sóc a terra, em falta el tempo i els contrastos del mar. Com per exemple, passar el dia amb un sol un dia esplèndid però al cap de 12 hores trobar-me en negra nit i amb una situació que s’ha complicat ràpidament. En canvi, en el dia a dia a l’hospital, l’estrès és més mental que no pas físic.

Durant la Barcelona World Race, vam poder seguir les teves cròniques a La Vanguardia. Què et va suposar acceptar aquest encàrrec? Agraeixo moltíssim haver-ho fet. Encara no les he rellegit, però estic segur que serà com repassar les fotos però amb més profunditat. Tot va sorgir perquè li van oferir a un altre regatista que no ho va poder fer… i m’ho van oferir a mi. Ja en vaig escriure en el primer intent de la volta al món, primer navegant i després com a cronista. Em va servir per saber el pas del temps; cada cop que m’enviaven un missatge recordant que l’havia d’escriure m’adonava que havia passat una setmana. L’escrivia amb l’ordinador de bord. Per escriure dues mil paraules m’estava més d’una hora i mitja, quan aquí ho faria en vint minuts. Em costava moltíssim pel fred als dits, m’equivocava molt més.

Creus que convergeixen d’alguna manera la teva afició i la teva professió? Alguna cosa sí que tenen en comú. La manca de son i com reacciones davant de la manca de son s’assembla molt. T’has de permetre un cert temps per reaccionar, no val reaccionar automàticament. El cos necessita un petit temps de reflexió, encara que siguin cinc segons, però has de processar quina és la millor manera per resoldre una situació, ja sigui salvar un pacient o amb un imprevist a alta mar.

Enllaços:

http://www.barcelonaworldrace.org/es/ edició 2014/2015

http://www.barcelonaworldrace.org/es/equipos/we-are-water 

Cròniques La Vanguardia

http://www.lavanguardia.com/20150309/54427993333/garcia-bruno.html

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Els professionals en marxa, Els testimonis, Entrevistes i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s