Història del CEIC Lleida: constitució i evolució

curs ceic 4A Lleida, hem celebrat el 20è aniversari de la creació del Comitè Ètic d’Investigació Clínica (CEIC), fet que hem aprofitat per fer un breu repàs històric de l’evolució de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova (HUAV) i de l’evolució de la recerca a Lleida, que han estat paral·leles.

Quan repassava aquesta època em semblava impossible que poguéssim estar com estàvem. I això que ja havíem millorat molt des de l’any 1977, quan vam aterrar al que era l’Hospital General Moscardó, de la Seguretat Social de Lleida, uns quants metges que havíem acabat la residència en hospitals acreditats i que vam guanyar places d’adjunts. Ens vam trobar amb un hospital que era semblant a una clínica privada, sols un exemple: el Servei d’Urgències era una única habitació amb un metge intern sol de guàrdia per als malalts interns i externs. No hi havia residents i només el Servei de Medicina Interna portava uns pocs anys jerarquitzat, els altres eren “de contingent”, i es van jerarquitzar quan vam arribar nosaltres. I, d’això, fa tan sols 38 anys.

Els joves especialistes recent arribats, sense aturar-nos, vam anar pressionant l’Administració de l’Hospital i vam anar aconseguint, a poc a poc, que s’assemblés una mica als nostres hospitals d’origen. Evidentment, que no s’hi havia fet recerca ni publicat en revistes cap treball dels altres serveis, fora del de Medicina Interna. La recerca que es feia era clínica, autoregulada pels metges sense demanar cap permís, i la seva qualitat depenia de qui la volia fer. Si s’aconseguia publicar un treball en una revista espanyola, això ja era un èxit.

Fruit d’uns cursos anuals de bioètica que encara es fan a la Facultat de Medicina, que van començar el 1986 i que estaven codirigits pel Dr. Francesc Abel de l’Institut Borja de Bioètica (el bioeticista europeu que va introduir els comitès d’ètica assistencial al nostre país), vam anar insistint a demanar que es creés al nostre Hospital i a Lleida un comitè d’ètica.

Finalment, va ser autoritzat per un director mèdic una mica sensibilitzat amb la qüestió. Vam constituir un grup que vam anomenar Comitè de Bioètica, que s’encarregava tant de l’ètica clínica com de l’ètica de la recerca: un comitè mixt. Agafàvem, de grans hospitals de Barcelona, les normes de funcionament pel que fa a l’estudi dels protocols de recerca.

Molt ens va costar que aflorés part de la poca recerca clínica que es feia al ja anomenat Arnau de Vilanova, que era subterrània. La que era finançada per laboratoris, la podíem considerar (en el millor dels casos) formada per assajos tipus IV. Els serveis centrals de l’Hospital: Laboratori, Farmàcia i Raigs X, els teníem d’aliats per aconseguir disminuir el nombre de proves i racionalitzar més els medicaments de l’Hospital.

DSC02797Pocs anys després va publicar-se a l’Estat espanyol i a Catalunya legislació respecte a la recerca clínica i als CEIC: la Llei del medicament, la Llei 25/1990, de 20 de desembre, que obliga a l’existència dels CEIC si es vol fer recerca clínica, l’Ordre d’acreditació dels CEIC de Catalunya, de 26 d’octubre de 1992, i l’RD 561/1993, de requisits per a la realització d’assajos clínics amb medicaments a Catalunya, que obliga que siguin aprovats pels CEIC. A Catalunya, a més, va sortir l’Ordre de constitució de comitès d’ètica assistencial. Aleshores, vam pressionar l’administració per tal que es poguessin constituir al nostre Hospital els dos comitès. Vam ser agosarats i els vam demanar per a tota la Regió Sanitària de Lleida. Aquest fet va retardar-ne l’aprovació.

A partir d’aleshores, l’aflorament de la recerca submergida es va fer més ràpid, amb el suport de la Direcció de l’Hospital atès que es posava de relleu el perill de ser denunciats si se seguia fent, ja que ara hi havia una legislació clara respecte d’aquesta matèria. Els metges que volien fer assajos clínics havien de demanar el vistiplau a un CEIC de fora de Lleida. Creia recordar que era el de l’Hospital Mútua de Terrassa, que en tenia un, però gràcies a la nostra secretària, Montse Solanillas, he aconseguit l’escrit original que ens vincula al CEIC de l’Hospital Clínic de Barcelona.

DSC02830Pel que fa a demanar l’acreditació d’un CEIC, teníem un escull molt difícil de superar. La Llei exigia, i exigeix encara, que hi hagi almenys un farmacòleg clínic. I així ho vam demanar al gerent de l’Hospital. Primer, que es creés el servei al nostre hospital: resposta rotundament negativa, ja que costava diners. Després que es contractés per hores un farmacòleg clínic que vingués al nostre Hospital, a les reunions del CEIC. Això darrer va ser acceptat pel gerent, que ens va dir que ens espaviléssim a buscar-lo.

He de dir que, aleshores, el món dels farmacòlegs clínics era molt tancat. Poques places MIR i, per tant, pocs farmacòlegs clínics. Com que som de l’ICS, vam trucar als nostres germans grans dels hospitals de Barcelona. Una fundació ens va fer una proposta que costava a l’Hospital més d’un milió de pessetes, per assistir a sis reunions l’any. Ens va semblar una barbaritat, però la vam passar al gerent, el qual, lògicament, va rebutjar-la de comú acord amb nosaltres.

Per no allargar-me, us diré que per fi vam trobar un farmacòleg clínic, bon professional i bona persona, el Dr. Joan Costa i Pagès, que treballava d’adjunt a Can Ruti. No sé què el va fer acceptar, potser li vam fer pena. Gràcies a ell vam poder complir els requisits oficials i el gerent, el Dr. Emilià Astudillova, va poder demanar l’acreditació, la qual ens va arribar el 7 d’octubre de 1994, dos anys després de la publicació del Decret. L’Hospital Universitari Arnau de Vilanova ha d’estar permanentment agraït al Dr. Costa.

20151222_135107Em van escollir a mi de president. Vam fer el reglament intern. Ens anàvem reunint cada mes o dos mesos i, a poc a poc, anaven augmentant el nombre d’assajos clínics a avaluar, gràcies a alguns dels especialistes de l’Hospital que tenien contactes amb companys d’altres hospitals i que són bons investigadors. L’existència del CEIC al nostre hospital va facilitar la qüestió atès que era un fet que també ens donava prestigi davant els laboratoris.
Teníem molta llibertat, esmenàvem molts fulls de consentiment informat i alguns protocols, encara que fossin internacionals. Vam posar als laboratoris un preu per la tasca d’avaluar els projectes i vam pactar amb el gerent que els diners que recollíssim estarien gestionats pel CEIC.

Una de les queixes dels laboratoris era el retard en l’aprovació dels protocols per part de molts CEIC. Nosaltres érem tan diligents com podíem, i això els agradava.
El 7 de març de 1996 vam perdre la Clínica Aliança i el 7 d’octubre del mateix any l’atenció primària de Lleida, en constituir-se a Barcelona comitès específics.
Vam decidir crear, amb aquests diners que cobràvem per la revisió als laboratoris, uns premis de recerca del CEIC, per finançar projectes de recerca clínica interessants per als malalts i no finançats per la indústria. Van tenir èxit.

La recerca a l’HUAV va anar creixent, a poc a poc. Un fet positiu va ser aconseguir que es contractés unes hores el Dr. Xavier Gómez, professor de la Universitat de Lleida, per crear una oficina d’ajut a la metodologia i l’estadística. El fet d’anar ajuntant professors investigadors del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la UdL i de començar a interessar-los a fer recerca comuna amb els clínics va ser un esperó. L’impuls i el salt quantitatiu va ser la creació de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida, (IRBL) i el nomenament com a director del catedràtic d’anatomia patològica, membre del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques i, aleshores, cap de secció de l’Hospital, el Dr. Xavier Matías Guiu.

Els membres del CEIC es van anar renovant periòdicament i la seva feina va anar augmentant progressivament. La Universitat de Lleida va construir un edifici de 4.000 m2 al costat de l’Hospital, on es van traslladar els investigadors bàsics, cosa que va incrementar la relació entre clínics i bàsics.

El 17 de setembre de 2003 va canviar el president, va ocupar el càrrec el Dr. Juan Antonio Schoenenberger. El CEIC ha seguit fent la seva feina i la recerca clínica a l’Hospital, tant la bàsica com la traslacional, ha anat creixent constantment. El reconeixement més important va ser l’acreditació de l’IRBL per l’Institut de Salut Carlos III fa dos anys. Avui, el nombre de publicacions és alt i la seva eficiència —la relació cost/publicacions: (IF i índex H)— és de les millors. El nou edifici de recerca de 4.000 m2 que s’està construint permetrà que més investigadors vinguin a Lleida, i això incrementarà el rendiment i la recerca a Catalunya que es fa a Lleida.

Em deixo moltes coses per exposar. Sols vull agrair a tots els membres del CEIC d’aquella etapa i a tots els metges investigadors i als seus col·laboradors, així com a l’administració, la seva col·laboració, sense la qual no hagués estat possible ni la constitució del CEIC ni la seva evolució fins avui, que podem celebrar-ne el 20è aniversari.

*Article elaborat pel Dr. 20160118_124717-1Joan Viñas Salas

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Els professionals en marxa, Els testimonis, Entrevistes i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s