“Tocar en directe és una sensació que no pots oblidar, t’enganxa”

Formar part d’un grup musical només aporta coses bones. Així ho creu Graciano García, facultatiu del Grup de Control de la Infecció de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. Toca en grups des de fa una pila d’anys i, actualment, és membre dels Frank O’Lee Sons, on és l’únic integrant metge. Això li aporta el fet de no parlar de medicina constantment però, també, s’ha convertit en el metge de capçalera de la resta de músics. Voleu saber quina ha estat la seva trajectòria com a músic i quins són els reptes que té a partir d’ara? Continueu llegint!

Lloc de treball. Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.

Quina és la teva activitat a l’ICS? Sóc facultatiu del Grup de Control de la Infecció. Controlo antibiòtics, microorganismes multiresistents, infeccions nosocomials i tot el que hi està relacionat.

Explica’ns com vas començar a interessar-te pel món de la música? Tot començà en el viatge de fi de curs de vuitè, quan tenia 13 anys, (jo sóc de l’època de l’EGB i el BUP) i els amics vam decidir de fer un grup de música. A partir d’eixe moment aprendre els 4 acords, ajuntar-nos per assajar i començar a fer cançons pròpies va ser un moment. Era el començament de La Movida i tothom tenia coses a dir en la música. Els meus ídols eren els Beatles, Elvis Presley i Deep Purple. Una mica de tot. A mesura que aprenc a tocar la guitarra, comença la passió pel blues i començo a cercar les arrels de la música que m’agrada. 

Has anat encadenant grups amateurs. Què t’aporta tocar en un grup, més enllà de practicar a casa teva? De fet, sempre m’ha agradat formar part de grups musicals, esportius i, fins i tot,  professionals, com actualment del Grup de Control de la Infecció, ha, ha, ha… Sempre, formar part de grups ho he trobat molt enriquidor amb la possibil·litat d’aprendre coses dels altres contínuament. En relació amb la música, practicar a casa està molt bé, què dic?, és fonamental, però, a la llarga, és avorrit (actualment menys, amb tota la tecnologia que hi ha). Tocar en directe és una sensació que no pots oblidar, que t’enganxa. Sol no podria tocar. Canto fatal. Almenys necessitaria un cantant… És millor en grup. 

Durant la teva època d’estudiant vas arribar a tocar amb grups força reconeguts com Los Inhumanos. Què sentíeu en aquella època fent de teloners… Us passava pel cap que un dia seríeu vosaltres les estrelles? Evidentment, amb 18-20 anys, al cap hi tens tots els pensaments del món;  et menges el món. Ser estrelles? Crec que mai ho havia pensat. La meva base musical era bastant fluixeta i, personalment, penso que no tinc qualitats per ser una estrella. La música era un “desfogue” brutal, total… Jo crec que mai havia pensat a ser una estrella de la música.

Durant la carrera, vas deixar els escenaris i, després, ja a l’Hospital Joan XXIII, has tornat a pujar-hi amb el grup Frank O’Lee Sons. Què ens expliques d’aquest grup? Doncs, aquest grup m’ha fet retornar l’amor per la música i, sobretot, pel meu instrument, la guitarra. Hem tocat tot tipus de música. Cançons que sempre havia volgut tocar, però que mai m’havia atrevit… Temes que pensava que eren molt difícils de fer sonar bé i que els hem fet molt dignament. Aquests anys que hem fet actuacions més o menys contínues he “disfrutat com un enano” i, això que ja entenia més de 40, d’anys! Mai és massa tard! Cap dels membres té relació amb la medicina i, això, per una banda, és molt satisfactori perquè parlem de temes molt diversos, encara que, per altra banda, acabes sent el metge de capçalera de tots els membres.

Sembla que a l’estiu tindreu nou repertori. Ens pots avançar quins estils tocareu? La sort que tenim és que la cantant és una autèntica “màquina” i s’adapta a la major part d’estils. Li va més el soul i els temps intermedis, però ho canta tot. Seguirem amb els èxits de sempre, encara que sembla que anem cap els anys 80 i els inicis del 2000.

Ens pots explicar el teu millor record a dalt d’un escenari? El millor record és veure una “montonà” de gent ballant els temes que estàs tocant, que s’ho passen bé i “disfruten”, almenys tant com jo dalt de l’escenari. 

Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? No crec que convergeixin gaire. És més, diria definitivament que no. La meva forma d’aïllar-me de la medicina sempre ha estat tocar la guitarra. Per a mi és oci, és totalment diferent.