Entrevistes

En aquest apartat hi podreu trobar tota una sèrie d’entrevistes a treballadors de l’ICS on parlen de la seva feina diària i de les activitats i aficions que ocupen  part del seu temps lliure. La voluntat del blog és donar visibilitat als professionals de la nostra organització.

Jordi Hierro Riu ha passat per tots els pisos del Gran Teatre del Liceu des que hi va entrar per primera vegada un diumenge de novembre de l’any 1977 per veure-hi una representació de l’obra de Giuseppe Verdi, Aïda. Ara, és la seva segona casa i assegura que té la millor ubicació de tot el Teatre. És un apassionat de l’òpera, un divulgador del paper del Liceu dins el panorama líric i un viatger que es mou pel calendari operístic europeu i mundial.

 Jordi Pujadas Rovira, llicenciat en ciències ambientals, és el responsable de medi ambient de la Gerència Territorial Metropolitana Nord. Gairebé en paral·lel, el grup Angels of Mercy, tribut a la banda de Mark Knopfler Dire Straits, ha celebrat ara el seu setè aniversari. El va crear juntament amb uns amics; una vàlvula d’escapament que li serveix per gaudir de la música, compartir-la amb els col·legues i, de passada, tocar a sales tan mítiques del panorama català com Razzmatazz a Barcelona o El Clap a Mataró. De ben segur que a la Gerència Territorial ja li ha muntat un club de fans particular.

Eudald Navarro Ortonobes treballa al CAP Sant Pere de Reus i va començar a córrer en el món de les curses d’ultraresistència gairebé com una fita impossible. Però, poc a poc, i gràcies a la seva constància, ja té una bona llista d’impressionants carreres a través de paratges impressionants. D’aquesta pràctica esportiva, en destaca la companyonia que se’n desprèn i la importància de respectar el propi cos. Ressalta la necessitat de posar en valor termes com l’esforç i la superació per afrontar els reptes de cada dia, tan esportius com laborals.

Jaume Guillamat Thomas va començar a treballar a l’Hospital de Bellvitge amb un contracte de sis mesos per elaborar els mapes del centre, que s’havien perdut. Hi va estar més de vint anys com a responsable de seguretat. Aquesta expertesa, la utilitza ara a la Unitat de Prevenció de Riscos Laborals on, entre d’altres funcions, s’encarrega dels cursos de prevenció d’incendis. També fa una pila d’anys que és un dels pintors més actius del Bellvitge Art i recomana la pràctica de la pintura com a teràpia per posar sobre un llenç les emocions i els sentiments quotidians.

Rafael Alcaide González és doctor en geografia i història. Durant la primera etapa d’aquest blog, va ser un gran col·laborador ajudant-nos a fer visible la història del seu centre de treball, l’Hospital de Viladecans, on realitza tasques administratives. Avui ens centrem en la seva gran passió, el ferrocarril. Un tema que ha treballat minuciosament i li ha permès presentar una tesi on repassa la història del ferrocarril a Barcelona i el seu impacte en la configuració de la ciutat. També ha editat un llibre sobre el trenet que afagava de jove quan vivia a Godella, El trenet de València, en què repassa els seus 110 anys d’història.

José María Verdú Rotellar  atén cada dia els seus pacients des de fa més de quinze anys al Centre d’Atenció Primària (CAP) Sant Martí de Provençals de Barcelona ciutat, però també els atén cada diada de Sant Jordi en la signatura de llibres. També en signa a la consulta, si cal. No acostuma a receptar cap lectura de capçalera als pacients, però està gratament sorprès del bon criteri literari que hi ha entre la població del barri de Sant Martí. I més d’una vegada les visites inclouen petites xerrades literàries. Les seves novel·les sempre tenen un punt de màgia… ara, està convençut que la realitat de la consulta, la seva i qualsevol altra, sempre supera la ficció. Tot i que no li agraden les sèries de metges ni de temàtica sanitària… els seus relats desborden, la majoria de vegades, medicina pels quatre costats.

Cristian Llàcer Pinós el va atrapar el teatre quan tenia 13 anys, i ja no l’ha abandonat. Ha muntat grups de teatre a tot arreu per on ha passat  (la facultat, els centres on ha treballat…) i gaudeix traduint textos teatrals i perdent-se pels carrers d’Avinyó durant els dies del Festival Internacional de Teatre… Ara, per al 2015, ja té previst muntar un nou grup de teatre al centre de Barcelona on treballa, el CAP Casc Antic.

Josep Roma Castanyer diu que tant en la música com en la lluita contra el càncer, cal posar-hi passió. Tot i que la seva faceta de músic va quedar aparcada quan va arribar a la universitat per estudiar medicina, mai ha deixat de tocar. Es defensa a la perfecció amb diversos instruments: el saxo, el clarinet, la tenora i fins i tot el tible, un instrument tradicional semblant a l’oboè. Quan surt del laboratori, troba temps per participar en concerts solidaris i actuacions d’estils musicals tan variats com la cançó francesa o el rock i, també, per cercar la “genètica de les notes”.

Juan Carlos Àvalos Gulin va passar de l’afició del ciclisme de muntanya a pedalejar 700 quilòmetres en sis dies. En aquesta evolució, hi ha jugat un paper clau el seu fill, diagnosticat amb un trastorn de l’espectre autista. La voluntat d’anar en bicicleta amb ell i l’ajuda d’un company el van fer cercar recursos per inscriure’s a la cursa extrema de la Titan Desert. Una aventura pel desert del Marroc que enguany arriba a la desena edició i on també participarà. Una lliçó d’esforç personal, superació i reptes assolits.

Josep Maria Lluís Vilaró respon a tres noms segons on sigui. És en Josep Maria a les oficines de la Delegació de l’ICS a Girona, en JM (nom que li prové de quan jugava a futbol) i en Jota al Girona FC, on és l’encarregat del material, l’”utiller”, del primer equip. Aquest renom li va escurçar l’exjugador de futbol Dani Planagumà durant la seva època a l’equip gironí. És feliç en el seu lloc estratègic al Girona FC, encara que hi hagi de dedicar tots els caps de setmana i bona part de les vacances. Una conversa amb ell és com endinsar-se en un vestidor de futbol. Un “micromón” al qual poques vegades podreu accedir.

Enric Martí Suau és un amant de la bicicleta i ambaixador d’aquest mitjà de transport a Lleida. Per aquest motiu, des de l’Hospital Arnau de Vilanova, on treballa com a tècnic de gestió i administració sanitària, li van demanar que s’encarregués d’elaborar el Pla de mobilitat del centre hospitalari. Va dissenyar un procés de participació entre els professionals per conèixer els hàbits a l’hora de desplaçar-se al centre i va obtenir  molt bona resposta. Hi van col·laborar més de mil treballadors del centre, més de la meitat del total d’enquestats. Defensa que, anant en bicicleta, qualsevol persona pot anar d’una punta a l’altra de la ciutat en vint minuts.

Lluïsa Ortega Gutiérrez és una apassionada de la fotografia i ha estat lligada a aquest art des de ben petita. És una fotògrafa molt activa i vinculada al seu territori que retrata a través de l’objectiu quotidianitat, paisatges i fets únics com la Patum de Berga. Ha rebut reconeixements d’entitats de renom en aquest àmbit i ha estat la primera dona de l’Estat a aconseguir-ho.

Àngel-Octavi Brunet és un escriptor incansable camuflat a l’Oficina Tècnica d’Atenció a la Ciutadania de la Direcció d’Atenció Primària (DAP) Camp de Tarragona. Va començar escrivint guions els anys vuitanta i des d’aleshores no ha deixat anar la ploma. Literatura infantil, juvenil, de ficció i fins i tot una biografia del grup musical Els Pets l’han convertit en una signatura coneguda al Camp de Tarragona. “Els lectors més exigents són els més joves” L’any passat, coincidint amb la publicació d’un dels seus llibres, va viure la jornada de Sant Jordi envoltat de lectors i d’altres autors de la província i en destaca com la gent s’entrega als llibres, almenys, durant un dia a l’any.

Albert Juvany i Blanch és odontòleg de l‘Institut Català de la Salut des de 1999. Fa més de setze anys que treballa al mateix consultori, en un poblet de la comarca d’Osona. “El silenci del far” és la seva primera novel·la. Ambientada en un país, Islàndia, que no ha trepitjat mai i basada en la cançó d’una cantant, Emiliana Torrini, amb qui ja han acordat que ha d’anar a presentar la seva obra. Una novel·la que li ha reportat moltes alegries. La darrera, el reconeixement d’Òmnium a la millor portada de l’any 2014 durant la Festa de la Llança de Sant Jordi.

Carme Piorno Hernández treballa al CAP Manso de Barcelona com a llevadora. Li agrada la seva feina, se li nota quan en parla, amb entusiasme. Un entusiasme que contagia a les seves companyes i també als amics que té a la Coral Carlit, el grup de gòspel amb més tradició de tot Catalunya. Una afició amb la que ha guanyat noves amistats i també la possibilitat de viatjar.

Nemesio Moreno Millán és metge de medicina preventiva de la Direcció d’Atenció Primària Metropolitana Nord i jugador professional d’Scrabble.  Va conèixer l’existència de tornejos gràcies a un article de diari farà uns 10 anys. I des d’aleshores ja ha participat en tres mundials d’aquesta disciplina i ha descobert com a països com França hi ha milers de jugadors d’Scrabble federats.

Jordi Grifoll i Llorens, informàtic de l’ICS al Camp de Tarragona, afirma que  la màgia és l’art de la sorpresa. Posa tanta passió davant de l’ordinador com a dalt de l’escenari, on només actua per a adults, als que es pot distreure més fàcilment que no pas als nens. La seva especialitat és, precisament, l’art de la distracció. La posa en pràctica en els dos espectacles que ha creat: “Homenatge a Hiro Nakamura”  i “I si no hi hagués truc?”.  Dos guions adaptats perquè l’espectador disposi d’una història “màgica” associada a cada joc. La seva arma màgica són les cartes amb les quals juga a l’equívoc que no hi ha truc, que simplement la màgia és un poder a l’abast dels mags.

Gabriel Buendia Carrillo té un sobrenom a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, on fa més de 25 anys que treballa com a traumatòleg. El coneixen com el “Doctor Birra”. Va descobrir, a partir d’un viatge a Bèlgica, l’elaboració i la veneració per aquesta beguda, quan a Catalunya només coexistien poques marques de cervesa. Avui, té més de 4.000 ampolles i, assegura que les ha tastades gairebé totes.

Miquel Vila Bover  dirigeix el Grup de Recerca en Malalties Neurodegeneratives al Vall d’Hebron Institut de Recerca i, a més, combina la passió científica amb la musical. Toca el violí des de ben petit i, des de l’any 2013, forma part de la World Doctors Orchetra (WDO) és una organització internacional de caràcter benèfic en què metges de tot el món es reuneixen dues o tres vegades l’any a diferents llocs del món per fer-hi un concert.

Montse Puchades Chacon compagina la seva feina a la seu central de l’ICS a la Catalunya Central amb la seva vocació de restauradora d’art. Treballa tant per a particulars com per a museus de la talla del Thyssen de Madrid, el Grand Palais de París, o el Museu de Montserrat. En els darrers 12 anys ha restaurat més de 200 obres.

Carlos Molina Cateriano  desprèn esport pels quatre costats. Cada cursa que ha assolit ha significat un nou repte i sembla que no se li acabin. En la darrera, de més de 10 hores de durada, va nedar prop de 4.000 metres a 1.500 metres d’alçada sobre el mar, va pedalar durant 180 quilòmetres a través de set ports de muntanya i va córrer una marató amb desnivells de 800 metres.

Màrius Fígols Pedrosa encara recorda d’on li ve la fal·lera de collir bolets. De ben petit només hi anava un parell de cops a l’any. Però es tractava de tot un esdeveniment d’hores i hores on es recollien a cabassos i es pujava en un ruc tota la recol·lecta. Amant de la seva comarca, el Berguedà, i veterà del concurs de bolets de Berga, que ha guanyat de forma continuada i durant molts anys, desconeix si el millor és arrencar o tallar un bolet a l’hora de collir-lo però assegura que les passejades al bosc són una gran eina per millorar el benestar emocional. 

Cristina Brichs Obradors i Imma Sabaté es van conèixer al refugi “Els Quissos“, un centre que va néixer per la necessitat de la segona de donar un espai a uns gossos que havien acollit a casa. La iniciativa va anar créixent i s’han convertit en un referent a la zona on els animals són acollits mentre troben una nova llar. Funcionen amb un model mixte de refugi i xarxa de cases d’acollida que s’encarreguen de cuidar els animals abandonats mentre no troben una llar definitiva.

Adolfo Osta Pérez és un apassionat de la música des de ben petit. Tot i que va néixer a Pamplona, passava llargues temporades al prepirineu aragonès, en un poblet de poc més de 600 habitants. Allà, es jugava i també es cantava al carrer. Aquesta experiència vital el va fer estimar la música i aprendre a tocar a la guitarra. La gran petjada medieval en aquest poble l’ha fet investigar en els cants d’aquella època i, fins i tot, cantar en sefardí.

Jordi Morera Jiménez és un apassionat dels avions des de ben petit. Amb sis anys ja feia volar un helicòpter amb gomes elàstiques. Arran d’un consell d’un comerciant de Sabadell, va descobrir el Club Aeronàutic Ègara i ara s’ha convertit en un assidu als vols en companyia, cercant els millors llocs per fer vols amb maquetes construïdes per ell mateix. Aquest Club també és solidari i organitza vols i mostres per difondre aquesta afició.

Miguel Castellano del Castillo les seves 10.000 fotografies han quedat enrere i ja es publiquen a la revista Plec i han format part de diverses exposicions, com la darrera a Saragossa, que ha mesclat fotografia i poesia en una mescla hipnòtica. Com combina la fotografia, la música (l’altra gran passió que té) i l’exercici de la medicina?

Jesús López Tortosa ha viscut de cara a la porteria, primer com a jugador i, ara, com a entrenador. Viure intensament aquest esport li ha permès conèixer món i, a la vegada, fer esport gaudint de la competició. A banda d’entrenar, també s’encarrega de vetllar pel benestar dels petits futbolistes. Voleu descobrir si hi ha algun petit Messi a la comarca del Bages?

Yoseba Cánovas Zaldúa córrer és una afició que va començar com una aposta amb un cosí seu i s’ha convertit en una pràctica diària que l’ajuda en el seu dia a dia. Voleu saber de quina manera recepta hàbits saludables a la seva consulta?

Bruno García del Blanco , cardiòleg de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va aconseguir l’any passat acabar la Barcelona World Race sense escales, al costat del seu germà Willy García i a bord del vaixell We are water. Una experiència de tres mesos en què van trobar a faltar un seient sec, la xocolata i el cafè. Voleu saber com compagina la seva faceta de navegant amb la feina a l’hospital?

Josep Gimeno Pahissa, administratiu del CAP Güell de Girona, porta tota una vida sencera jugant a tennis. Una afició que l’ha acompanyat durant els anys en què ha compaginat la pràctica de l’esport amb la figura de capità d’equip. Josep Gimeno, administratiu del CAP Güell de Girona, ha disputat més de 1.000 partits, ha viatjat per participar en competicions internacionals i, fins i tot, ha complert el seu somni de visitar Wimbledon.

Pilar Junyet, administrativa de la Gerència Metropolitana Nord, no té mòbil ni ordinador. Ja el fa anar durant la seva jornada laboral a la Direcció Econòmica i Financera de la Gerència Metropolitana Nord. Pilar Junyet és una auxiliar administrativa de Sabadell que dedica el seu temps lliure a la seva gran passió: la ceràmica. Amb estudis cursats a Catalunya i a Itàlia, actualment té un nou taller on realitza les seves pròpies obres i ensenya a petits i a grans arts plàstiques.

Teddy Cobeña Loor, radiòleg del CAP Pare Claret de Barcelona cituat, considera que tot metge té una vessant creativa. Ell l’ha potenciat al màxim amb una fructífera carrera com a escultor. L’any passat va guanyar quatre premis en tan sols quatre dies. Com a referents artístics té els clàssics Leonardo da Vinci i Miquel Àngel, Salvador Dalí i també l’escultor francès Jean Baptista Carpeaux. Considera que la força del pensament de cada individu millora la seva qualitat de vida i que l’estat d’ànim influeix en la salut.

Graciano García Pardo, facultatiu del Grup de Control de la Infecció de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. Toca en grups des de fa una pila d’anys i, actualment, és membre dels Frank O’Lee Sons, on és l’únic integrant metge. Això li aporta el fet de no parlar de medicina constantment però, també, s’ha convertit en el metge de capçalera de la resta de músics.

Sebas Gonzàlez, pediatre de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, va atendre un infant de Llar Infantil Fàtima i, al mateix temps, va rebre un oferiment: “Vols venir a fer voluntariat al nostre centre?”. La persona que acompanyava aquest infant li va explicar el funcionament del centre i el va interpel·lar directament a col·laborar amb ells. Gonzàlez no s’ho va pensar dues vegades i va dir que sí.

Rosa Caballol Angelats, metgessa del CAP El Temple de Tortosa. A casa sempre hi havia instruments en dansa, i ha estat una passió que l’ha acompanyada durant tota la vida. Des de fa una pila d’anys, és una de les ànimes del Cor Flumine, també de Tortosa. Una institució a la ciutat que apropa el cant a gent de totes les edats, des de infants fins a persones majors de 65.

Noelia Canela Vives, és una professional de l’Hospital Joan XXIII amb un gran repte al davant. Davant de la malaltia del seu fill, un distròfia muscular congènita per dèficit de col·lagen VI, ha decidit lluitar amb totes les seves forces per aconseguir millorar la seva qualitat de vida. La creació de la Fundació Noelia l’ha ajudada a conèixer a fons la patologia del seu fill, altres casos detectats a nivell estatal i a cercar recursos per millorar la qualitat de vida del seu fill.

Miquel Flores González, infermer de pediatria del CAP Balàfia-Pardinyes-Secà de Sant Pere de Lleida. Sempre li ha agradat dibuixar, va començar a mà i a partir de l’any 99, també amb ordinador, aquest li permet esborrar les línies sense deixar rastre, canviar el gruix, i si als 10 minuts sorgeix una altra cosa a fer, amb “guardar/apagar” és suficient! Per ell, el dibuix és el llenguatge més universal que existeix i això, a les consultes, on hi ha un tant per cent alt de població immigrada, és important.

José Carlos Salótreballa a la Unitat de Genoll de l’Arnau de Vilanova i ha estat aquest any participant en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Ell ho descriu com una barreja d’emoció, responsabilitat i admiració.

Sònia Mulero Vinuesatècnica Jurista de suport del director de Recursos Humans de la Direcció d’Atenció Primària Tarragona, que va començar a fer gimnàstica rítmica quan tenia 6 anys, com una activitat extraescolar i que ara n’està “enamorada perdudament” . Has estat premiada en diverses ocasions com a millor esportista a la Gala de l’Esport Tarragoní i nominada com la millor esportista de tots els esports.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s