Ja han passat cinc anys, però no sembla que fos ahir perquè no han passat volant. Quan hi pensem, els recordem amb un somriure, en especial els inicis i les dates prèvies a l’obertura. I és que, com a molt dos mesos abans, ens havien dit: “Endeguem el centre, ara o mai!”, i tot i les presses, ens hi vam implicar al cent per cent i vam apostar-hi plegats. Malgrat la incertesa dels inicis de la crisi econòmica, aquesta empenta va fer que obtinguéssim el vistiplau per obrir el segon CUAP de l’ICS a la ciutat. Finalment, amb l’experiència i les lliçons apreses al CUAP de Manso –obert el 2007– i amb la motivació d’un equip que treballa plegat en atenció continuada, es va inaugurar el CUAP Sant Martí, el 13 de desembre de 2010.
Des d’aleshores ençà, fa cinc anys que treballem sense parar i, avui, el CUAP és un centre amb unes característiques i una tecnologia que no té res a envejar a molts centres d’urgències hospitalàries. Quan vam començar, el repte era molt important: primer, guanyar-se la confiança i la credibilitat (que encara no teníem) de tots els equips d’atenció primària, els hospitals, el SEM i els altres protagonistes de les urgències de la ciutat i, també, confiaren nosaltres mateixos, en què seríem capaços d’estar al nivell de competència que ens permetés poder afrontar el repte i aconseguir les metes que ens marcava l’exigència del moment. Però el cor del CUAP va començar a bategar, i fort!
Vam començar amb esperit (que crec que hem sabut mantenir): volíem fer les coses bé, com els millors. Amb motivació i il·lusió per aconseguir tots els reptes i millorar per poder afrontar-ne més. Aquestes fites només s’aconsegueixen gràcies a un equip de professionals motivat. No hi ha cap misteri: metgesses i metges, infermeres i infermers, zeladors i auxiliars administratius, s’han de sentir líders en la seva feina, han de treballar a gust i… poc més. Així ens ho vam proposar i ja han passat cinc anys, plens d’inquietuds i d’il·lusions, de decepcions i d’alegries, però sobretot, de molta feina. Però la feina, si t’agrada, no “pesa”. Com assegura un dels infermers del CUAP, en Roosevelth (format al Perú i que té una llarga experiència): “estic molt orgullós de treballar en aquest equip i no el canviaria per res”.
Algunes de les persones que han estat decisives per aconseguir que el CUAP obrís les seves portes el 2010 són: el gerent de l’Àmbit d’Atenció Primària Barcelona Ciutat d’aleshores, Josep Casajuana, i la responsable d’àrea del Consorci, Sofia Ferré, ja que van fer possible que es materialitzés el projecte. També la directora d’aquell moment del Servei d’Atenció Continuada i Urgent, Lola Vega; així com els responsables de recursos humans de l’Àmbit i de logística, José Antonio Ferrero i Ángel Álvarez. Sembla mentida tota la feina que suposa l’obertura d’un centre nou, en especial d’un servei que, un cop obert, no ha de tancar ni un sol dia, ni una sola nit, perquè funciona les 24 hores, els 365 dies de l’any.
Era una aposta forta per aconseguir l’objectiu que ens van encomanar com a CUAP: donar suport assistencial als equips d’atenció primària i reduir la sobrecàrrega de les urgències de l’Hospital del Mar. En aquests anys, les urgències han canviat com ha canviat la societat i els malalts i, nosaltres, no ens hem quedat enrere i també hem estat innovadors. A més del gran repte adquirit, l’equip humà del CUAP ens hem proposar anar més enllà de l’atenció a les urgències d’atenció primària del territori, i hem apostat per l’atenció als pacients crònics complexos (PCC) d’una forma nova en atenció primària. Amb un model que es desvia una mica de la visita urgent en si, hem aconseguit en aquests darrers tres anys, a l’empara de l’Hospital, tractar molts pacients amb malalties delicades, abans que empitjoressin i acabessin a les urgències hospitalàries.
Aquest ha estat un altre repte, no absent de dificultats, que ens ha donat forces per seguir treballant amb aquest esperit que volem que ens caracteritzi, tant en l’assistència com en la docència i en la recerca. Avui, ja tenim prou maduresa per mirar-nos als ulls i, amb el mateix somriure que el primer dia, per guardar en el record tot el que hem rigut, plorat, patit, corregut, i també el temps viscut amb companys que, en aquest recorregut, ens han deixat.
Fa cinc anys vam voler ser un model de referència i, després de cinc anys més, ho volem seguir intentant. Viure un servei d’urgències, és com estar vivint les 24 hores: és com un cor que no para mai de bategar.
Armando Casado
Responsable del CUAP de Sant Martí
30 anys, 30 veus 