Quan tenia 13 anys el teatre va atrapar en Cristian Llàcer, i ja no l’ha abandonat. Ha muntat grups de teatre a tot arreu per on ha passat (la facultat, els centres on ha treballat…) i gaudeix traduint textos teatrals i perdent-se pels carrers d’Avinyó durant els dies del Festival Internacional de Teatre… Ara, per al 2015, ja té previst muntar un nou grup de teatre al centre de Barcelona on treballa, el CAP Casc Antic. Us hi animeu?
Lloc de treball. Metge d’atenció primària del CAP Casc Antic.
Quina és la teva activitat a l’ICS? He estat el director de l’EAP del Casc Antic, he col·laborat en el Projecte d’autonomia de gestió i, actualment, sóc metge d’atenció primària del CAP Casc Antic.
Vas començar fent teatre, com tants altres adolescents, a l’Institut. Recordes el teu primer paper? Va ser als 13 anys, a l’Institut Francès, perquè em va animar a fer-lo un professor que tenia, i amb qui encara tinc relació. No era gaire bon actor, però em vaig adonar que era un món que m’agradava molt. La primera obra en què vaig actuar era una comèdia sobre una relació de parella problemàtica i jo era el tercer en discòrdia.
La teva relació amb els escenaris s’ha intensificat des d’aleshores… Com vas aconseguir compaginar el teatre i una carrera tan exigent com la de medicina? A quart de Facultat, em vaig tornar a retrobar amb el meu professor d’Institut… i vam parlar de reactivar el tema del teatre a l’Institut. I, llavors, ja intoxicat pel verí del teatre, també em vaig engrescar a muntar un grup amb la gent de la Facultat de Medicina. Vam fer un càsting i assajàvem un cop per setmana. Amb una bona organització hi havia temps per a tot i, de fet, va ser quan vaig treure millors notes.
Anys després, alumnes de la Facultat van venir a buscar-me perquè els dirigís. I aleshores va néixer l’embrió de La Piscifactoria. Cada any varia el nombre de participants, hem arribat a ser-ne fins a 60. Ara en som catorze i n’hi ha alguns de molt veterans que donen molta empenta al grup. Assagem un cop per setmana, organitzem estades de cap de setmana, on fem exercicis d’interpretació… i cada any muntem una obra coral, en la qual tothom té una participació important, i que representem tantes vegades com podem, on sigui: al Festival de Teatre de la UB, a centres cívics, bars culturals i, fins i tot, un any la vam fer en un terrat!
Des que vas acabar la Facultat, has muntat grups de teatre a tots els centres on has treballat? Durant la meva residència a l’EAP Raval Sud, entre els anys 1998 i 2000, i amb l’excusa que hi havia engegat un projecte d’intercanvi amb metges cubans també vam organitzar un grup de teatre al centre (Raval Plus Forte). A Casc Antic, l’any 2011, va néixer el grup “Catacracksantic” i vam arribar a representar, després de dos anys d’assajos, “La il·lusió còmica” de Pierre Corneille. Una comèdia sobre el teatre, molt coral, perquè tothom hi volia participar, però ningú en volia ser el protagonista.
Què creus que aporta actuar en l’àmbit d’un equip de treball? Serveix per a moltes coses. Permet construir alguna cosa entre tots, que l’equip es conegui a un altre nivell, sense barreres professionals i, després, això fa que sigui molt més fàcil treballar dia a dia.
Sempre s’ha dit que les arts escèniques són terapèutiques. En receptes, a la teva consulta? De teatre, en fem moltíssim cada dia (riu). És molt important la comunicació, és clau per saber transmetre el que vols dir a l’usuari. Cal tenir en compte que fer teatre és molt difícil, perquè s’ha de parlar amb la veu i amb el cos. Moltes vegades els metges som acusats de ser poc empàtics i el teatre ens dóna eines per trencar aquest mite: es guanya assertivitat.
Dirigeixes la companyia de teatre de la Facultat de Medicina i la companyia del CAP Casc Antic; has presentat obres professionals de petit format al LOLA, el Festival de Teatre d’Esparreguera… pateixes “estrès teatral”? Encara m’agradaria fer-ne més! Ara mateix, el món del teatre està molt malament i és difícil muntar projectes. Però jo, per plaer, busco obres de petit format que tradueixo i guardo en un calaix esperant portar-les a terme. Cada any, vaig al Festival de Teatre d’Avinyó, on he vist muntatges impressionants i d’un nivell altíssim. En fi, sempre busco coses que m’agradin, no paro mai.
Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? Per a mi, els moments de teatre són una part molt important de la meva vida, no podria imaginar-me estar sense fer-ne. Amb el teatre aprenc cada dia i m’ajuda a créixer, a obrir-me, a escoltar i mirar, i a ser millor metge. I també a l’inrevés: ser metge de família em posa a la “primera fila” de la vida de la gent i, això, m’aporta molts elements per dirigir.
30 anys, 30 veus 