La seu de l’ICS, a prova de bombes

La por del franquisme de patir atacs aeris si els aliats guanyaven la Segona Guerra Mundial va empènyer les autoritats a construir refugis en edificis de les grans ciutats de l’Estat, com ara la seu de l’Instituto Nacional de Previsión (INP) a Barcelona, situat al xamfrà de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer Balmes. Aquest immoble és avui el Centre Corporatiu de l’ICS.

refugi_1

Es tracta d’un edifici neoclàssic, dissenyat per l’arquitecte maresmenc Lluís Bonet, deixeble de Gaudí. El bloc es va construir entre els anys 1944 i 1947, amb una petita cambra al soterrani perquè alguns dels ocupants de l’edifici —l’espai amb prou feines podia allotjar una quarantena de persones— es protegissin dels possibles bombardejos. Curiosament, a l’emplaçament on van alçar l’edifici hi havia hagut un immoble que va ser destruït l’any 1938 en el bombardeig més devastador que va patir Barcelona durant la guerra, quan un projectil va explotar a sobre d’un camió de trilita.

Els refugis antiaeris s’associen habitualment a la Guerra Civil de 1936-1939, com a espais habilitats per protegir la població civil dels bombardejos feixistes. Durant el conflicte bèl·lic, Barcelona va arribar a patir 194 atacs aeris, la majoria dels quals provinents de l’aviació italiana. Les administracions republicanes, sindicats i associacions civils, agrupats dins de les Juntes Locals de Defensa Passiva, van treballar contra rellotge per construir refugis per tota la ciutat.

Cost elevat

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, el règim de Franco va dur a terme un nou pla de defensa passiva, amoïnat per la possibilitat d’una invasió aliada si Hitler perdia. Inicialment, el govern feixista va intentar reutilitzar els refugis antiaeris republicans, però el cost econòmic era massa elevat. Així que va decidir canviar d’estratègia i, el mes de juliol de 1943, va publicar un decret que impulsava la construcció de refugis en edificacions noves, en ciutats de més de vint mil habitants.

La construcció dels nous búnquers es plantejava de manera similar a com la feia el govern republicà. La construcció dels refugis continuava sota la supervisió d’una Junta de Defensa Passiva. Però, a diferència dels de l’època republicana, que eren concebuts per protegir la població, els nous espais tenien un caràcter privat, amb una capacitat per a cinquanta persones, a tot estirar.

La majoria dels projectes realitzats a partir de la publicació del decret no es van arribar a fer realitat. Tan sols un any i mig després de l’aprovació de la normativa, el decret es va derogar. El cost de fer-los era massa gran per a una època de penúries en què era una odissea aconseguir acer per fer formigó armat. A més, el pànic a patir una intervenció aliada va quedar esmorteït pels missatges tranquil·litzadors que li arribaven a Franco des del front aliat, quan ja s’intuïa el desenllaç de la guerra. La suspensió del decret, però, no es va aplicar als edificis oficials nous, com el de l’INP a Barcelona, on s’hi van seguir construint búnquers. En total, durant la postguerra es van construir a Barcelona una trentena de refugis.

foto

El refugi que van fer a l’edifici que avui és la seu de l’ICS fa 72,5 metres quadrats i està construït amb formigó armat, amb parets que fan mig metre de gruix. La sala està envoltada d’una avantcambra que estava pensada per protegir els ocupants d’atacs químics. Tot el recinte, incloent-hi el búnquer i l’avantcambra, fa 163 metres quadrats. A l’època devia estar previst equipar l’espai amb lavabo, farmaciola, eines diverses i queviures de llarga durada.

Caixa forta

Actualment, l’espai que es va dissenyar per protegir uns quants alts càrrecs del règim franquista si Barcelona patia un atac dels aliats és una cambra fosca al soterrani del Centre Corporatiu. La cambra està aïllada, en el punt més profund de l’edifici. S’hi accedeix a través d’una escala estreta que voreja un muntacàrregues diminut, que està protegit per una reixa. Hi fa olor de resclosit. El búnquer està parcialment elevat, aguantat amb pilars gruixuts. L’espai està habilitat com a caixa forta. Probablement, ja van preveure que li donarien aquest ús abans d’acabar les obres de l’edifici. Té una gran porta de ferro blindada i una altra de les mateixes característiques, més petita, en un lateral.

Sembla que durant l’època en què l’immoble era la seu de l’INP, s’hi guardaven els diners per pagar les nòmines —que llavors es pagaven en metàl·lic, dins de sobres— i hi havia un guàrdia civil assegut al costat de la porta. Ara l’espai es fa servir com a magatzem.

Fonts:

RIUS, Josep. Els refugis de Franco. Exploradors Urbans. Setembre, 2013

MIRÓ, Carme; RAMOS, Jordi. Els refugis antiaeris de Barcelona (1936-1973). Una nova visió des de l’arqueologia d’intervenció. Ex novo: revista d’història i humanitats. 2011; 7:55-79

Els refugis franquistes. El Punt Avui. 4 octubre 2008

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Anecdotari i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La seu de l’ICS, a prova de bombes

  1. Retroenllaç: històries de la nostra feina: addendum | TrabaBlog

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s