La Residencia General Moscardó, l’actual Hospital Arnau de Vilanova, disposava d’una sèrie de serveis que completaven i milloraven el funcionament del centre sanitari.
En primer lloc, es trobaven els serveis subalterns, on destacaven el conserge (actualment, aquesta categoria ha desaparegut), els zeladors i el personal del servei de neteja. En segon lloc, hi havia els anomenats serveis especials, entre els quals es trobaven els auxiliars d’assistència, les telefonistes, el xofer, el grum (més conegut popularment com a “botones”) i els serveis de cuina i de llenceria.
Finalment, l’últim grup estava format pel personal d’ofici, constituït pels calefactors, electricistes, mecànics, llauners, paletes i fusters. (actualment, de tot aquest personal d’ofici, només queda un fuster). Tots aquests grups estaven dirigits i gestionats per la figura de l’administrador de la residència sanitària.
El personal subaltern
El conserge, a qui també s’anomenava “jefe de personal subalterno”, era la persona més coneguda de tota la Residencia. El conserge va viure amb la seva família a la sisena planta del centre sanitari fins que es jubilà a principis dels anys vuitanta. El fet que a la residència sanitària hi visquessin els metges residents i les infermeres internes juntament amb la família del conserge provocava que es forgessin uns lligams més estrets entre ells. Això s’evidenciava quan, després de sopar, els metges i les infermeres residents anaven a casa del conserge a mirar la televisió.
El conserge anava uniformat amb una vestimenta de tonalitat grisosa, que el caracteritzava; es dedicava a controlar l’entrada de la porta principal i també dirigia l’organització de les tasques dels zeladors. Un cop es remodelà la Residencia i es construí el nou Hospital Arnau de Vilanova, aquesta figura va desaparèixer.
També formaven part del grup de personal subaltern els zeladors i un servei de neteja, que era reduït i el gestionava una religiosa.
Finalment, hi havia el servei de cuina. Situat a la planta baixa, estava format per unes 10 persones, totes elles en règim intern, entre les quals hi havia els cuiners, les cambreres de planta, conegudes també amb el nom de “marmitones”. El menjar diari que es cuinava a la residència era casolà. Normalment, els dijous era el dia en què s’acostumava a cuinar paella. Quan era l’hora dels àpats, les cambreres s’encarregaven de repartir per les diferents plantes els àpats als malalts amb l’ajuda d’un petit carretó de tres safates. Resulta curiós recordar, per exemple, que a les dones que havien donat a llum se’ls preparava, expressament, un caldo. La tasca de les “marmitones” també consistia a tenir cura de la roba neta i de la bruta, ja que cada dia es comptaven totes les peces per tal de fer-ne el control.
El servei de llenceria, també situat a la planta baixa, estava format per les cosidores, les planxadores i les bugaderes. Les seves tasques eren confeccionar i assegurar el bon manteniment de la roba i dels materials utilitzats per equipar adequadament la Residencia. Aquest servei cosia tot tipus de roba com, per exemple, llençols, uniformes de tot el personal, cortines i, fins i tot, una vegada van fer els vestits dels reis mags. L’any 1971 es van confeccionar les primeres bates de “premamà”, amb un teixit còmode i suau. També cal destacar, dins d’aquest grup de serveis especials, el grum, el xofer i les telefonistes. La feina del grum consistia a atendre les persones que arribaven a l’Hospital, fossin pacients o no.
El xofer era l’encarregat de conduir l’única ambulància disponible a la Residencia durant els primers anys. S`aparcava al garatge, on no acostumaven a estacionar gaires vehicles, ja que la gran majoria del personal anava a treballar a peu o amb bicicleta i, més endavant, amb autobús.
Les telefonistes van marcar un abans i un després a l’hospital, per les possibilitats que l’atenció telefònica oferia al centre.
El personal d’ofici, als anys seixanta, estava coordinat per un cap de personal d’ofici que dirigia els mecànics, calefactors, fusters, electricistes, paletes i llauners. La seva tasca es basava a controlar periòdicament el manteniment de les instal·lacions de la Residencia i a reparar, quan era necessari, qualsevol desperfecte.
30 anys, 30 veus 