Durant la dècada dels setanta es va fer palesa la necessitat de transformar i millorar la sanitat espanyola: mancava una xarxa hospitalària complexa, coordinada i finançada des dels pressupostos de l’Estat. Davant d’aquestes limitacions, es reclamaven diversos aspectes com ara l’augment de les instal·lacions mèdiques de caràcter públic, la incorporació de personal qualificat, la modernització d’aquells espais sanitaris construïts durant les dècades dels cinquanta i seixanta i la regionalització de la xarxa hospitalària, que permetria l’apropament dels centres sanitaris a la població.
A la ciutat de Lleida, la situació era similar. La majoria dels hospitals comarcals corresponien a construccions antigues i hi mancava un equipament sanitari actualitzat i complex. La pobra situació de la sanitat pública de Lleida s’exemplificava amb la disposició d’un reduït nombre de llits, en relació amb el total de la població lleidatana; la manca d’una higiene diària dels pacients i la d’inspeccions de medicina preventiva destinades als infants; el baix nombre d’ambulàncies disponibles; la manca d’un control de qualitat de la sang i d’espai per tractar els pacients psiquiàtrics, els disminuïts físics i mentals i les persones de la tercera edat.
Per això, la solució principal que calia emprendre era l’aplicació d’una reforma sanitària a la regió de Lleida fonamentada en l’augment dels llits, la construcció de noves instal·lacions mèdiques, i l’ampliació de la plantilla de personal.
A partir de l’any 1976, i a causa de les mancances descrites en la sanitat pública de Lleida, es creà una sèrie d’associacions i col·lectius que donaren veu a les reclamacions i les protestes. En el cas de la Residencia Sanitària General Moscardó es formà una associació de facultatius per exigir i proposar els canvis necessaris, amb la finalitat de transformar i augmentar les instal·lacions de la residència. Així, l’any 1977, es va crear l’Associació de Facultatius Jerarquitzats de la Residència Sanitària General Moscardó de Lleida, formada per joves facultatius. Un dels punts principals de reivindicació de l’associació era l’aprovació de l’augment del nombre de llits. L’any 1976 l’hospital disposava d’uns 235 llits, cosa que contrastava amb el nombre de població que acollia. L’altra qüestió denunciada era l’escassetat de personal auxiliar. També calia la creació d’una unitat de cures intensives, un servei d’urgències i un de rehabilitació, així com una unitat de consultes externes, entre d’altres.
Així mateix, es reivindicava la creació d’un servei de diàlisi, ja que la ciutat de Lleida (ni la de Girona) no en disposava, ni tampoc de banc de sang.
També es demanava un servei d’autobusos continu, atès que la zona de l’hospital estava separada de la zona urbana. Hi mancava també un enllumenat adequat i passos a nivell, elements que evidenciaven els obstacles que havien de superar els ciutadans i les ambulàncies per poder arribar a la Residència en cas d’urgència.
Finalment, el juny de 1977, el Govern aprovà el projecte d’ampliació de les noves instal·lacions de l’hospital, encara que no es van iniciar fins a l’any 1980.
Una nova etapa: l’edificació del nou hospital
Així, l’any 1980, per fi començaren les obres i, dos anys més tard, els nous edificis distribuïts en una primera i segona fase ja estaven construïts. D’aquesta manera, amb tot l’esforç realitzat, s’aconseguia un dels objectius fonamentals per millorar l’assistència sanitària de la província de Lleida. El propòsit clau de l’ampliació de l’hospital era transformar l’antiga Residencia Sanitària General Moscardó en un innovador complex sanitari dotat d’un ampli ventall de serveis i equipaments, i d’un personal qualificat i preparat que permetés, amb el pas dels anys, un dels altres objectius bàsics: la recerca i docència a l’hospital.
La nova estructura arquitectònica de l’hospital constava d’un total de tres edificis de sis plantes, comunicats entre ells. Aquesta és la distribució que es manté actualment.
Amb el pas dels anys, el fet que s’ampliés la superfície del complex sanitari permeté la introducció d’una sèrie de nous serveis i equipaments que reformaven l’assistència i la gestió sanitària. Així, l’any 1984, s’inicià un conjunt de modificacions, com ara la inauguració de la fase II del Servei d’Urgències, la Unitat de Cures Intensives i d’altres unitats com Anatomia Patològica, Farmàcia i Laboratori d’Anàlisis Clíniques. Uns anys més tard, també s’inauguraren les unitats d’Hospitalització d’Urologia i Nefrologia, i es posaren en funcionament la cuina i la cafeteria destinada als usuaris.
L’any 1986, es traspassaren cap al nou edifici el Servei de Traumatologia i el Servei de Cirurgia General. Posteriorment, el de Medicina Interna.
Un canvi, referit a la gestió i la Direcció de l’hospital, va ser la nova figura del gerent com a director i representant del centre. Amb aquest nomenament, s’implantava un nou model de gestió i de direcció del centre hospitalari.
Paral·lelament a l’execució de les obres d’ampliació de l’hospital, l’any 1981, Catalunya fou la primera comunitat autònoma que rebé les transferències sanitàries.
Un altre fet que permeté un avenç en l’organització i el funcionament del servei sanitari públic a Catalunya fou la creació, el juliol de 1983, de l’Institut Català de la Salut, considerat com l’entitat sanitària pública del Departament de Salut de la Generalitat i el proveïdor dels serveis i les prestacions sanitàries de la Seguretat Social. Així, el ja anomenat Hospital Arnau de Vilanova s’integrà dins del grup d’hospitals de l’ICS, mitjançant un contracte programa amb el Servei Català de la Salut.
30 anys, 30 veus 